Com és sabut, el govern central ha apujat recentment el salari mínim interprofessional (SMI). Si no incrementa el mínim exempt de l’obligació de declarar per IRPF i tota la resta de coses romanen iguals, part de l’increment del SMI retornarà a l’Estat en forma d’una major recaptació tributària. Això ens empeny a analitzar el tractament fiscal de les rendes baixes a l’IRPF, que passa no només pel mínim exempt, sinó també pels tipus impositius i el tractament a la base declarada de les rendes ingressades. Tot això ens aproxima a les rendes netes per garantir un mínim vital en despesa adquisitiva real, més que no pas a la simple quantia nominal del SMI. Especialment, com ha mostrat un primer estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona, aquesta capacitat adquisitiva vital depèn del cost de vida dels diferents territoris, de l’abast de les polítiques redistributives de les comunitats autònomes, de les prestacions en espècie (sanitat, educació, abast dels serveis socials) de caràcter universal del conjunt de l’Estat i de l’accés desigual a l’habitatge. Si l’objectiu fos garantir un mínim vital de veritat, caldria interrogar-se si no caldria apujar més el SMI i ajustar-lo a l’espai social en el qual es viu, o si no convindria ajustar el SMI nominal, restant de manera diferenciada la despesa “vital” necessària en cada cas en els rendiments del treball declarats. Cap de les dues coses s’ha produït: tot es pensa en termes monetaris homogenis, i la batalla de vicepresidentes sobre si apujar el mínim exempt al nivell del nou SMI o tocar la deducció dels rendiments declarats la guanya de moment Hisenda respecte de Treball. Aquest és ara l’acord de pau momentani (fins a l’exercici del 2026, a declarar el 2027), al qual s’afegeix la Generalitat amb una baixada de tipus del tram autonòmic, de manera que renuncia a la recaptació pròpia en lloc d’incrementar les transferències de tercers.
En resum, per a la gent que cobra poc, doncs, la millor política no és ni l’elevació general del mínim exempt ni la rebaixa indiferenciada de tipus, sinó reduir selectivament la quantitat de rendiments nets del treball pels quals tributen.
El debat, crec, rau en si, com vol la ministra d’Hisenda, ens hem d’anar acostumant al fet que tothom ha de fer la declaració de l’IRPF, tot i que, un cop feta, no tothom acabi pagant, o si, com diu la ministra de Treball, hauria d’augmentar la gent que restés fora de la càrrega tributària, per la via de la no obligació de fer la declaració. Si ens ho mirem amb ulls de pragmatisme compassiu, algú pot pensar que, amb tant sensellarisme i analfabetisme funcional com tenim, la millor opció és deixar fora les rendes baixes i els pobres de solemnitat de les obligacions formals de l’IRPF. Amb aquesta opció, però, es “colen” tant els que no tenen feina com els que tenen ingressos d’un o més pagadors, per escassa que sigui la retribució via salari mínim. Òbviament, les persones que no són perceptores de rendes i que no tenen cap ingrés més enllà del subsidi social que puguin rebre han de quedar exempts de fer la declaració de l’IRPF, ja que són objecte de la política social i no ho han de ser de la política fiscal. Però les persones que perceben la renda d’una empresa, encara que sigui escassa, haurien de fer, penso jo, la declaració, encara que els surti nul·la o negativa a retornar.
Remarquem que una cosa és fer la declaració de la renda i, una altra, tributar per IRPF.
Eximir de fer la declaració ha estat una manera de reduir càrregues administratives –qui no ho voldria?–, a partir del supòsit que complir els tràmits tributaris és quelcom molt complex. Avui, però, amb retencions i un mínim d’informàtica, aquesta càrrega és minsa per al contribuent, i sovint basta amb fer un “confirmar” a l’esborrany posat a disposició a partir de la informació pública disponible (de l’empresa i de l’administració personalitzada). Eximir de fer declaracions té, però, avui un cost de pèrdua d’informació gens menyspreable. Tothom qui tingui una renda percebuda durant l’any hauria de ser identificat per Hisenda a través dels mecanismes fiscals habituals (empresa, entitats financeres, registres funcionarials i notarials, si escau), i no només per acabar amb la xacra del frau. Aquesta informació permet conèixer la situació personal de la qual resulta la capacitat contributiva, no tan sols per no tributar pel fet de percebre rendes baixes, sinó més aviat per rebre «crèdit fiscal». Així se’n diu al món anglosaxó (tax credit) el dret de rebre un subsidi o altres transferències, com si d’un impost negatiu sobre la renda en resultés. La declaració de les circumstàncies personals i familiars anuals no deixa de ser una fotografia de la realitat dels contribuents, que ha de permetre afinar tant els impostos a pagar com el dret a meritar prestacions, de manera que es vinculin les polítiques del sistema de benestar (welfare) amb el de prestacions socials condicionals (workfare) (vegeu López Casasnovas i Albasanz Puig [2014], a la Revista Econòmica de Catalunya, núm. 69).
És a partir de les deduccions, bonificacions i tipus diferenciats, vista la declaració, quan és possible ajustar impostos i subsidis, i fins i tot prestacions universals, però ajustades a la situació de cadascú. Fet d’aquesta manera, no es tracta de recaptar més, sinó de, a pressupost neutre, ser més curosos en qui paga i qui rep.
L’elevació dels actuals mínims exempts, de manera que quedin igualats al salari mínim i s’anul·li l’obligació de declarar, ens allunyaria d’aquest objectiu, ja que impediria el coneixement de la situació específica de més individus, ja siguin potencials contribuents o beneficiaris, fent més difícil la justícia fiscal col·lectiva. No es tindria la radiografia de les contingències de cada ciutadà, i amb això es perdria tant un mecanisme de control (entre allò que es diu que es percep i allò que es gasta, per exemple) com la possibilitat de combinar mesures de política pública que, per ser efectives, han de poder incidir en els més necessitats.
Convé, per tant, que les declaracions facin possible la concreció de mesures d’acord amb la composició dels ingressos (rendes de treball, de capital, plusvàlues a curt o llarg termini, préstecs i llegats, etc.) i de les despeses necessàries (treball, lloc de residència i mobilitat, percepció de dues o més rendes, despeses de lloguer o propietat, càrregues sobrevingudes, etc.). També, en el cas d’aplicar copagaments o taxes, de cara a establir compensacions, que els ingressos recuperables es considerin equitativament com a despeses deduïbles. Així per exemple, només per a un grup de declarants determinats, de despeses en favor dels més fràgils, o d’aquells amb més càrregues familiars, etc.), amb l’objectiu de millorar precisament la capacitat adquisitiva final del contribuent per confrontar una vida digna, tal com parlàvem a l’inici.
I en general, per a situacions futures en què els ingressos públics altres que els impostos puguin ser prevalents per finançar alguns serveis públics, les deduccions selectives sobre la situació declarada a l’IRPF podrien permetre un ajust equitatiu del que, d’una altra manera, es podria entendre com un impost basat en la capacitat de beneficiar-se del servei per part de l’usuari, més que en la de contribuir segons el nivell de renda i riquesa relatiu. Pensem, per exemple, en taxes universitàries, copagaments en sanitat o contribucions per serveis de dependència, que avui es plantegen des de posicions universalistes, tant en favor d’uns com d’altres, amb elevats costos de sostenibilitat financera d’aquelles polítiques.
Certament, cal avui més que mai que els tractaments fiscals siguin més precisos que el «tot o res» que s’estableix sovint a les proves de mitjans o de necessitats, de cara a determinar l’elegibilitat dels afectats segons llindars determinats de renda o intervals de les situacions identificades.
Des del gruix de les declaracions, i amb bons sistemes d’informació, es podria actuar, si es vol a nivell d’Estat espanyol, a falta d’un traspàs competencial en IRPF, per la via d’afinar millor com es consideren els rendiments nets del treball; per exemple, elevant les deduccions, a través d’una quantia fixa més alta (i no com a percentatge com a vegades s’ha suggerit, com si el mínim vital fos proporcional a la renda de cadascú!), amb efecte progressiu (ja que, en proporció, una quantia a tant alçat resta més per a les rendes baixes). Així ho explicitàrem els experts que redactàrem la proposta recent de reforma tributària: «Per a la millora de l’equitat, es recomana disminuir la càrrega tributària suportada per les rendes del treball més baixes, elevant la reducció ja existent i compensant mitjançant l’augment de la quantitat fixa, en concepte de les despeses generals en què ha d’incórrer un treballador a la vista de la contribució que fa a la base imposable de l’IRPF […] des de l’evidència acadèmica que es té del seu impacte positiu sobre l’oferta de treball, especialment en la decisió de participació en el mercat laboral» (punt 2.1.2 del Libro blanco sobre la reforma tributària [2022], elaborat per un Comitè de persones expertes). Per a la gent que cobra poc, doncs, la millor política no és ni l’elevació del mínim exempt ni la rebaixa de l’IRPF, sinó reduir-los la quantitat dels rendiments nets del treball que tributen. Però això, com dèiem, queda fora de les competències autonòmiques i només l’Estat ho pot instrumentar.
La imatge de capçalera ha estat generada amb IA.
