Lectures 246
Temps de lectura8 minuts

Segons el darrer informe de Salut publicat per la Generalitat de Catalunya al gener de 2020, un 39,6% dels nens i un 32,3% de les nenes de 6 a 12 anys tenen excés de pes (obesitat o sobrepès). Aquesta dada és alarmantment alta i segueix una tendència creixent, tant en infants com en població adulta. El sobrepès, i fins i tot el pes dins de la suposada normalitat però amb mala composició corporal (excés de greix i dèficit de massa muscular), és un factor molt rellevant en el desenvolupament de malalties de caràcter metabòlic com ara les cardiovasculars, la diabetis, el càncer, els ovaris poliquístics, la disfunció erèctil o l’Alzheimer, entre moltes d’altres. De fet, més enllà de les malalties cròniques, l’excés de greix corporal també és la causa d’un pronòstic pitjor en algunes malalties de caràcter contagiós, com per exemple la COVID-19.

Per tant, resoldre el problema creixent d’excés de greix corporal a la població ha de ser una de les prioritats centrals en el camp de la salut pública. Ara bé, en què pot ajudar-nos la recerca en economia a resoldre aquest problema? Com veureu a continuació, el coneixement que tenim sobre la presa de decisions pot ser de gran utilitat per resoldre el problema. En concret, proposarem que, com que els humans tenim una manera molt específica de prendre decisions pel que fa a nutrició, manipulant intel·ligentment el nostre entorn podem facilitar una ingesta calòrica adequada, i per tant revertir l’excés de greix corporal.

Heurístiques simples versus mètodes sofisticats

El 2002, Daniel Kanheman va ser el primer no economista de professió (és psicòleg) a rebre el premi Nobel d’Economia. El comitè del premi Nobel va justificar la distinció perquè el professor Kanheman havia demostrat que “el judici humà utilitza dreceres heurístiques que sistemàticament es desvien dels principis bàsics de la probabilitat”. Aquesta sentència exemplifica com sovint des de la perspectiva de l’economia s’assumeix que: (1) l’ús d’heurístiques és una desviació a la manera natural de prendre decisions, i (2) les heurístiques són una eina deficient per prendre decisions. Afortunadament, aquestes dues assumpcions són incorrectes.

Què és una heurística? Les heurístiques són eines simples per prendre decisions partint de poques dades i que, per tant, ignoren gran part de la informació disponible (Gigerenzer & Brighton, 2009). Un exemple clàssic d’heurística és “la mirada fixa”. Quan un jugador de beisbol intenta atrapar una bola que dibuixa una paràbola, només utilitza una peça d’informació: el jugador mira fixament la bola i corre de tal manera que l’angle de visió a la bola romangui fix. Si aconsegueix mantenir aquest angle fix atrapa la bola durant la cursa. El jugador prescindeix de tota la resta d’informació possible (velocitat de sortida, força del vent, rotació de la bola, etc.). De fet, aquesta heurística no només l’utilitzen els jugadors de beisbol, sinó que ho fa qualsevol persona seguint un objecte que traça una paràbola en dues dimensions, i fins i tot és una heurística que compartim amb altres animals: els gossos quan els llences un disc volador (Frisbee), els lleons perseguint una presa, etc.

Les heurístiques sovint són criticades perquè tenen biaix —desviació sistemàtica en la predicció. En això feia èmfasi el jurat del premi Nobel: “dreceres heurístiques que sistemàticament es desvien”. Ara bé, aquest biaix no sempre és elevat, i sovint és inferior a l’error per variabilitat provinent de mètodes basats en càlculs sofisticats. Tornem a l’exemple de “la mirada fixa”. Per què la predicció de l’heurística simple és superior a l’intent de calcular matemàticament la paràbola de l’objecte? Hom podria pensar que això és degut a la nostra incapacitat de conèixer la fórmula precisa de la paràbola i a computar àgilment tots els paràmetres de la fórmula. Certament, aquest és un factor limitant. Ara bé, si per un moment assumíssim que no tenim aquesta limitació ja que hi ha algú a la banda processant aquesta informació en un full de càlcul, l’heurística de “la mirada fixa” seguiria sent superior a la predicció del full de càlcul. I això és degut a la imprecisió en la informació dels paràmetres de la fórmula. No som capaços de saber, amb precisió, la velocitat i l’angle de sortida de la bola, ni la seva rotació, ni la força del vent a diferents latituds, etc. La variabilitat en l’estimació de la informació fa que les prediccions calculades siguin molt imprecises (molt variables). Per contra, l’heurística de “la mirada fixa” utilitza només una peça d’informació (angle de visió constant) que som capaços d’estimar amb molta precisió, amb molt poca variabilitat.

Així doncs, mentre les heurístiques tenen imperfeccions de biaix, els mètodes basats en càlculs sofisticats tenen imperfeccions de variabilitat. Una implicació d’aquesta disjuntiva és que quan la incertesa és elevada, les heurístiques tendeixen a ser superiors, i això és el que proposa el camp de l’Ecologia racional. I com que vivim en un món on regna la incertesa, té sentit considerar que les heurístiques representen l’eina natural de presa de decisions ja que sovint són superiors als mètodes basats en càlculs sofisticats.

Des d’una perspectiva d’Ecologia racional, l’heurística de mirada fixa, com tantes altres, és resultat de la selecció natural: els humans (i animals) que fan ús d’aquesta heurística (i d’altres de comunes) han tingut un avantatge de supervivència com a espècie (Mousavi & Gigerenzer, 2014). Pel que fa a nutrició, és pertinent que ens preguntem quines heurístiques seguim per decidir com mengem. Milers d’anys de selecció natural han seleccionat unes heurístiques específiques que haurien de ser, contextualment, útils.

Modificar l’entorn perquè encaixi amb l’heurística

No deixa de ser interessant que fora del món modern l’obesitat sigui inexistent. A la sabana no hi ha animals obesos. Per contra, a les ciutats, els nostres gats, gossos i, fins i tot, rates del clavegueram tenen excés de greix corporal. De manera similar, els pocs humans que queden en tribus nòmades tenen una composició corporal excel·lent i un molt bon estat nutritiu, i això contrasta amb el que observem en els humans que viuen al món modern, incloent-n’hi alguns que tenen màsters en nutrició. Sembla doncs que l’excés de greix corporal no és degut a una manca de coneixements en nutrició, sinó que té alguna cosa a veure amb l’entorn: els llops amb perfecta composició corporal que veiem al Kruger són tan ignorants en nutrició com el gos del veí.

Com prenem decisions per decidir què mengem i per què l’entorn pot ser tan determinant? Els professors Raubenheimer i Simpson han estudiat durant dècades precisament això: com decidim què mengem (Raubenheimer et al., 2015). I realment seguim unes heurístiques molt simples. Essencialment, tant els humans com la majoria d’animals seguim una heurística que podríem anomenar heurística de la “proteïna fixa”: busquem una quantitat fixa de proteïna al dia. Si els aliments del nostre entorn tenen un percentatge de proteïna elevat (menjar d’origen animal, per exemple), ingerirem molt poques calories perquè aviat assolim aquesta quantitat de proteïna; per contra, si els aliments del nostre entorn tenen un percentatge de proteïna reduït (la majoria d’ultraprocessats, per exemple), ingerirem moltes calories perquè caldrà una gran ingesta per assolir l’objectiu de proteïna. Aquesta heurística es complementa amb un límit de volum diari ingerit. És a dir, si ingerim aliments amb un elevat volum però amb poca proteïna (fruita, per exemple), és possible que sacrifiquem part de l’objectiu de proteïna diari per tal de no ingerir un excés volumètric d’aliments. De manera molt simple, això implica que si el nostre entorn alimentari té un percentatge de proteïna elevat (menjar d’origen animal) i un volum per unitat de calories elevat (fruites i verdures), consumir un excés de calories és impossible; per contra, si el nostre entorn alimentari és l’oposat (com el que trobem a dia d’avui al nostre entorn), no consumir un excés de calories resulta molt complicat.

Implicacions

A nivell individual: modificar el nostre entorn perquè encaixi amb les nostres heurístiques. És a dir, comprar principalment aliments d’origen animal i fruites i verdures, i ingerir-los intuïtivament sense necessitat de calcular res.

A nivell col·lectiu: és important regular per tal de modificar l’entorn alimentari perquè encaixi amb les heurístiques que determinen com ens alimentem. No és acceptable que els aliments amb baix percentatge de proteïna i un elevat valor calòric per unitat de volum dominin els nostres supermercats. L’actual oferta alimentària és un parany que empeny a l’obesitat. Convé plantejar-nos fins a quin punt és lícit que al mateix lloc on comprem aliments (carn, peix, ous, verdures, etc.), també hi trobem productes obesògens (patates xip, pa de pipes, galetes, etc.). Potser cal considerar desplaçar la venda de productes obesògens a l’estanc o a altres establiments específics, i taxar-los agressivament per tal de diferenciar-los del que és realment nutrició. És evident que mesures d’aquest estil no són senzilles d’implementar i que les empreses que produeixen aquests productes tenen molt poder per impedir-ho. Però de la mateixa manera que amb els anys s’ha pogut arraconar una mica el tabac (amb impostos elevats, amb restriccions de venda, amb restriccions de publicitat, etc.) és urgent que prenguem mesures per combatre aquesta alteració de l’entorn que condueix al sobrepès. Aquestes mesures, per poc que millorin la situació actual, suposarien una gran millora en la qualitat de vida de la població, i un gran estalvi de recursos que es podrien destinar a altres serveis bàsics. En definitiva, petits canvis ben estudiats i teledirigits, podrien suposar grans beneficis per a la societat en general.

Els humans tenim unes heurístiques internes que determinen com mengem, i no som capaços de desviar-nos d’aquestes heurístiques de manera persistent. El problema de l’excés de greix corporal no és degut ni a la falta de coneixement per part de cada individu, ni a la manca de ‘bons propòsits’. El problema és a l’entorn i per tant, cal regular-lo conseqüentment per corregir-lo. Ens hi posem? 

About Post Author

Xavier Sobrepere i Llorenç Bagur

Xavier Sobrepere és professor a la UPF Barcelona School of Management. Doctor en Management per l’IESE Business School. La seva recerca se centra en la presa de decisions, tant a nivell d’organitzacions com a nivell individual. Llorenç Bagur és degà i professor a la UPF Barcelona School of Management. Doctor en Estudis empresarials per la Universitat de Barcelona. Els seus camps de recerca abasten des de la sostenibilitat fins a l’anàlisi cost-benefici d’eines de gestió que faciliten la presa de decisions.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris