Pocs temes de política tenen més detractors que el comerç internacional. Històricament, el megàfon anticomercial l’ha tingut la banda esquerra de l’espectre polític, que afirmava que el comerç internacional causa tot un munt de problemes –pèrdua de llocs de treball, deteriorament ambiental, baixada dels estàndards laborals, i així un llarguíssim etcètera. Desafortunadament pels crítics, aquestes proclames no han sigut gaire satisfactòries quan han estat analitzades empíricament, ni han aconseguit guanyar gaires batalles polítiques. Al cap i a la fi, les barreres aranzelàries han anat baixant i baixant des de la Segona Guerra Mundial, i el benestar econòmic mundial ha anat pujant i pujant.
Encara en queden moltíssimes, de barreres comercials. El sector en què són més explícites és segurament l’agrícola. Però no és, ni de lluny, l’únic. A la resta de sectors també hi ha un excés de barreres reguladores que fan que les empreses de fora no vinguin a obrir els mercats que haurien d’obrir. Això fa que els consumidors no tinguem a la nostra disposició tots els béns i serveis que podríem tenir en absència d’aquestes regulacions. I conseqüentment, hi ha treballadors en empreses poc productives i que ofereixen productes de baixa qualitat –que no haurien d’existir– en lloc de treballar en empreses dinàmiques i de primer nivell –que no deixem aparèixer.
És prou curiós que, després de tots els detractors de la banda esquerra, i de totes les regulacions anticomercials que encara tenim, qui sembla haver guanyat la batalla política anticomercial hagi estat la dreta nativista occidental. Ja sabeu de qui us parlo –Trump als EUA, Nigel Farage amb el seu Brexit– i, si no vigilem, tots els moviments semblants que s’observen als països de la Unió Europea que ens la volen desballestar.
Enmig de tot aquest xou, és legítim preguntar-se… on són els economistes i, sobretot, què coi han estat fent durant aquest temps?
Si anem enrere fins a final dels anys 1970, podem observar que els economistes van guanyar la partida intel·lectual del comerç internacional. Des de la part de la política econòmica, els models d’Armington d’equilibri general permetien començar a entendre quins canvis causaria una liberalització comercial en l’estructura productiva d’un país. Des de la part de la teoria, els models de competència monopolística de Krugman permetien entendre noves maneres en les quals el comerç internacional beneficiava la societat. Des de la part empírica, la feina de Roberts i Tybout permetia mesurar els efectes beneficiosos de la liberalització comercial en països concrets –en el seu cas, Colòmbia.
La ciència va seguir. Nous models els anys 2000, com ara els d’Eaton i Kortum o Melitz, sumats a una ingent quantitat d’evidència empírica a escala d’empresa, els resultats eren, una vegada rere l’altra, que comerciar més genera grans beneficis.
Avui dia, podem afirmar sense problemes que no hi ha cap economista seriós –ja sabeu, entre els que intenten publicar articles a revistes acadèmiques de prestigi– que no digui i) que el comerç internacional és molt beneficiós, ii) que posar traves comercials és una mala idea, i iii) que començar guerres aranzelàries acaba empobrint el personal.
Davant d’aquesta hegemonia en l’entesa del comerç internacional com a arma poderosa per millorar el benestar mundial, la primera administració Trump va buscar algun economista que digués tot el contrari. I el van trobar? És clar que el va trobar! De la mateixa manera que sempre hi haurà algun climatòleg que digui que no hi ha canvi climàtic, i algú vestit amb bata blanca de científic que digui que la Terra té nomes 6.000 anys, en comerç internacional hi ha Peter Navarro. Aquest catedràtic emèrit de la Universitat de Califòrnia a Irvine, doctor en Economia per la Universitat de Harvard, perdedor fins a cinc vegades d’eleccions a San Diego, membre del Partit Demòcrata fins al 2018, té algunes idees ben estrafolàries (“oddball views” segons The Economist). En particular, defensa exactament el contrari del que diu tota la ciència econòmica (i la resta d’economistes). Afirma que els Estats Units hi perden amb el comerç internacional, i que, per tant, el que han de fer és començar a fer guerres aranzelàries a tort i a dret. (No hi ha ni un sol economista seriós que digui que un país “hi perd” amb el comerç internacional.)
Com podeu entendre, la visió de Peter Navarro, en no ser compartida per ningú més, és considerada fringe entre els acadèmics (segons reporta la revista Politico).
Desafortunadament per a mi, aquí es on la meva recerca (amb el meu bon amic Jack Rossbach) ha tingut fama. Jack Rossbach i jo vam utilitzar una versió del models d’Armington dels quals us parlava més amunt per intentar entendre fins a quin punt els dèficits comercials canvien la manera com pensem en guerres comercials.
La idea és la següent: en una guerra comercial, un país pot “robar” una mica d’ingressos dels productors veïns si posa aranzels. En fer-ho, empobreix els veïns, i causa una pèrdua neta d’ingressos a l’economia (deadweight loss, en anglès). Com que, normalment, l’altre país s’hi pot tornar, si els dos països es posen aranzels mútuament, les pèrdues són més grans que els guanys, i tothom hi perd (allò de l’ull per ull i tots acabem cecs, que s’atribueix a Ghandi).
Però si tinc un dèficit comercial amb el veí, jo li puc robar una mica d’ingressos a les seves empreses, però el veí no en pot pas robar tants a les meves –al cap i a la fi, el meu país compra més del que ven. Per tant, si el dèficit comercial és prou gran, un país hi pot guanyar… tot fent molt de mal al país veí.
Jack Rossbach i jo vam escriure aquest article per donar l’alarma. Una guerra comercial no és bona. En agregat, sempre s’hi perd. L’única cosa que dèiem és que la pèrdua serà desigual, i una part pot arribar a no perdre-hi. Per tant, s’ha de vigilar amb els dèficits comercials! O bé es donen armes a l’Organització Mundial del Comerç per evitar guerres comercials basades en aquest descobriment, o bé començarem a observar guerres comercials a tort i a dret en països que tinguin dèficits bilaterals amb els veïns. Això acabarà amb el multilateralisme que ens ha permès gaudir dels beneficis del comerç internacional durant aquestes últimes dècades.
Com podeu entendre, el missatge de la nostra investigació està a anys llum del que defensa algú com Peter Navarro. També està a anys llum del que sembla ser que vol la dreta nativista anticomercial. Però una vegada escrit, l’article passa a ser de domini públic. I és que, quan l’Steve Miran, cap del Consell d’Assessors Econòmics de Trump, descriu el nostre article als Remarks del Hudson Institute, descriu part dels nostres resultats perfectament bé:
More recent economic analyses allow for the possibility of persistent trade deficits that resist automatically rebalancing, which is more in line with reality in the U.S. They show that by imposing tariffs against exporting countries, the U.S. can improve economic outcomes, raise revenues, and impose huge losses for the tariffed nation, even with full retaliation.
Aquest resultat, que efectivament descrivim en el nostre article, és problemàtic perquè pot donar ales a possibles guerres comercials. A nosaltres ens agradaria que fos pres seriosament per part d’organitzacions multilaterals per tal d’evitar futures guerres comercials. Però en el discurs de Miran, el mateix resultat s’utilitza per justificar una onada de noves guerres comercials. Hi ha un cert paral·lelisme amb la descoberta de la radiació: es pot utilitzar per curar un càncer o per llançar una bomba sobre Hiroshima.
Per acabar, deixeu-me parlar d’un altre article, que va sortir publicat a l’International Economic Review aquest agost passat, i que vaig escriure amb Matt Delventhal, Juan Carlos Conesa i Gajen Raveendranathan. L’article utilitza un model dinàmic de comerç internacional i canvi estructural per entendre com el desballestament econòmic del període d’entreguerres (entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, que va ser terrible segons totes les mètriques utilitzades per estudiar-ho) es compara amb un desballestament similar a dia d’avui. No vull entrar en detalls, que això s’està fent llarg: una disrupció comercial de la mateixa dimensió a dia d’avui seria entre tres i quatre vegades més costosa.
La imatge de capçalera pertany a QuoteInspector.com
