Fa uns mesos vaig tenir l’honor de pronunciar una conferència a la Fundació BBVA a Madrid amb el títol The uncharted waters of international trade, on recollia la meva visió sobre on hem arribat i cap on anem en l’estudi del comerç internacional. La lliçó es va publicar en anglès al Journal of the European Economic Association el gener passat. Aquesta entrada n’és una versió abreujada en català. Hi resumeixo els avenços principals, els buits que encara veig a la teoria i a les dades, i algunes implicacions de política econòmica que em semblen urgents.
Quan vaig començar a preparar la conferència tenia dos objectius principals al pensament. D’una banda, explicar els progressos més notables en el meu camp durant els últims vint-i-cinc anys. De l’altra, convèncer els meus col·legues de professió que encara ens falta molt oceà per cartografiar. Avui dia, els investigadors seguim fent-nos les mateixes preguntes que han motivat els pensadors econòmics des de l’època d’Adam Smith i David Ricardo: qui comercia amb qui, en què es comercia i, sobretot, per què tot plegat és rellevant per al benestar i la política pública. Tanmateix, la manera en què contestem aquestes preguntes ha evolucionat molt.
Els avenços recents són notables. L’accés a dades de comerç internacional molt més detallades ens ha permès passar de models sectorials a models centrats en les decisions de les empreses. Ara sabem per què només una fracció minúscula de companyies exporta. Entenem millor com la productivitat i la mida de les empreses en condicionen la presència internacional. Veiem també com les empreses decideixen, un cop travessen la frontera, si convé comprar inputs a distància, invertir en una filial o confiar part de la producció a una xarxa global de proveïdors.
En paral·lel, l’anàlisi de les cadenes globals de valor ens ha demostrat que la distinció simple entre exportació i importació és massa restrictiva. La major part dels fluxos comercials passa per multinacionals, sovint dins la mateixa empresa, i aquests fluxos sovint constitueixen contribucions relativament modestes a processos molt més llargs i complexos en els quals col·laboren agents econòmics en multitud de països. L’aparició d’eines quantitatives com ara l’exact hat algebra ha democratitzat els exercicis contrafactuals. Avui qualsevol investigador pot calcular amb rapidesa el possible impacte sobre el benestar d’una pujada aranzelària o d’un xoc tecnològic. Finalment, noves microdades i mètodes empírics creatius –des dels xocs de competència xinesa fins a l’ús d’imatges de satèl·lit per mesurar el trànsit marítim– han posat a prova teories antigues i n’han inspirat de noves.
Tot i aquest progrés, crec que encara hi ha mancances importants en tres àmbits. El primer àmbit és el modelatge de la competència de mercat. Molts models continuen assumint competència monopolística i lliure entrada, cosa que porta les empreses a obtenir zero beneficis en equilibri. Però sectors com ara els semiconductors, l’aviació i les plataformes digitals estan dominats per pocs gegants (TSMC, Boeing, Airbus, Google, Amazon, etc.), que carreguen marges significatius i obtenen grans beneficis. Si aquestes empreses poden alterar estratègicament les seves decisions d’entrada, inversió o localització segons el que facin els rivals, els resultats estàndard sobre els guanys del comerç poden canviar completament, com il·lustro a l’article.
En segon lloc, la geoeconomia ja no és una nota a peu de pàgina. Les sancions derivades de la invasió russa d’Ucraïna i la rivalitat creixent entre els EUA i la Xina ho han fet ben evident. La política comercial és també política de seguretat. Cada cop més béns tenen un ús dual –civil i militar–, cosa que obliga a repensar els models de formació de blocs, la dependència de tecnologies crítiques i el cost real de l’autonomia estratègica.
La tercera àrea pendent és incorporar la psicologia i l’economia del comportament a l’anàlisi del comerç. Les enquestes mostren que la població tendeix a subestimar els guanys dispersos i a sobrevalorar les pèrdues localitzades d’ocupació, sovint associades al comerç internacional. La identitat col·lectiva, l’aversió a la pèrdua i la il·lusió monetària expliquen bona part d’aquests biaixos. Sense comprendre aquests mecanismes serà impossible dissenyar compensacions creïbles o mantenir el suport ciutadà a l’obertura comercial.
A part d’aquest diagnòstic sobre les llacunes teòriques del camp, a l’article també advoco per una millora en les dades que emprem en la investigació. Proposo tres fronts. En primer lloc, digitalitzar completament la informació duanera i enllaçar-la amb registres fiscals, censos d’empreses i historials laborals per a més països. Tot i que pot semblar un pas menor, això aportaria evidència clau per entendre els efectes del comerç internacional sobre els mercats laborals. En segon lloc, necessitem més granularitat en les dades de comerç de serveis. Les balances de pagaments ofereixen una visió massa agregada d’aquestes fluxos comercials, que són cada cop més importants. Per exemple, aquestes dades no capturen de manera precisa l’auge de l’estríming, la consultoria en línia ni la venda de drets d’autor digitals. I en tercer lloc, calen projectes ambiciosos de fusió de microdades duaneres entre països o d’aprofitament de bases privades que combinin informació logística de diverses empreses i eines d’aprenentatge automàtic per omplir els buits en les dades. Només així podrem delinear la geografia de les cadenes globals de valor amb la mateixa precisió amb què un GPS ens guia per la carretera. Sense aquest detall no podem avaluar amb fiabilitat fins a quin punt som vulnerables a xocs geopolítics, quina és la veritable petjada de carboni d’un producte o com de concentrat és el poder de mercat en cada segment.
Finalment, a l’article ressalto que les llacunes teòriques i empíriques tenen conseqüències directes per a la política pública. Si volem reduir la dependència d’un proveïdor estratègic, té sentit subvencionar la diversificació? O cal penalitzar la concentració de riscos? Si la major part dels treballadors desplaçats pel comerç acaba recorrent a subsidis d’invalidesa o a prestacions d’atur de llarga durada, com cal redissenyar els programes d’assistència laboral perquè els treballadors desplaçats puguin trobar una feina digna més ràpidament? En un món on les transaccions internacionals passen cada cop més per plataformes digitals, com cal regular el poder de mercat d’aquestes plataformes sense frenar la innovació?
Tampoc podem oblidar el paper creixent de la intel·ligència artificial i del big data (dades massives) com a eines complementàries de la política comercial. Ofereixen prediccions més fines i permeten intervencions més quirúrgiques. Però, malauradament, no resolen el problema d’informació descentralitzada que Hayek va exposar fa gairebé vuitanta anys.
Malgrat tots els reptes, tanco l’article amb optimisme. El comerç internacional continua sent un terreny fèrtil per a noves idees, eines i dades. La concentració empresarial, la seguretat geopolítica, la psicologia col·lectiva, l’economia de les dades i la transició verda són corrents que ja es veuen a l’horitzó. Poden redefinir tant la teoria com la política comercial. Convido la nova generació d’economistes –i també els veterans amb esperit inquiet– a agafar el timó i navegar sense por. Per més mapes que haguem dibuixat, les aigües del comerç global continuen sent, en gran part, inexplorades i plenes de tresors intel·lectuals per descobrir.
La imatge de capçalera pertany a Samuel Wölfl de Pexels.
