Interessant entrada la d’avui que ens explica que desviar-se del que proveeix la natura o forçar canvis econòmics i socials que vagin contra la direcció de factors naturals, per mitjà de les institucions i de les polítiques públiques, té un efecte negatiu sobre el creixement econòmic i la convergència regional.
En els darrers anys ha irromput amb molta força en el debat públic la preocupació pel despoblament de determinades zones, especialment rurals, i de municipis petits i mitjans. En el cas concret d’Espanya, la percepció que aquest despoblament és fruit de la desatenció i la falta d’inversió pública ha arribat al punt de donar lloc a l’articulació i auge de nous partits polítics o agrupacions d’electors, com ara Teruel Existe, que va assolir un representant al Congrés dels Diputats l’any 2019, i Soria ¡Ya!, que va aconseguir un 43% del vot a la província de Sòria i tres diputats en les darreres eleccions autonòmiques a Castella i Lleó. Segons algunes enquestes, aquest moviment sembla tenir bones expectatives electorals sota la marca de l’Espanya Buidada.
Aquest debat no és exclusiu d’Espanya. A nivell internacional, s’engloba dins de dos grans eixos. D’una banda, el procés d’urbanització creixent, que desplaça població rural a ciutats. Per exemple, l’any 1950 el 51,7% de la població europea vivia en ciutats, comparat amb el 74,9% l’any 2020. D’una altra banda, l’aflorament relatiu d’unes regions o macroregions en detriment d’unes altres, com a resultat de les noves relacions econòmiques que possibiliten la tecnologia i la globalització. En el cas d’Espanya, per exemple, la regió de Madrid té cada vegada més pes relatiu dins el total de població i de producció, i ha passat de representar el 12,2% del PIB el 1950, al 15,7% del PIB l’any 1980 i al 19,3% l’any 2019.
Hi ha proves més que evidents que aquests processos de concentració de població en ciutats i en determinades regions poden tenir efectes molt positius per a una part de la població. Per exemple, Chauvin et al. (2016) troben una forta correlació entre increments d’ingressos i urbanització, tant en països desenvolupats com en països en vies de desenvolupament, gràcies a l’explotació d’economies d’escala i a les externalitats de coneixement (més facilitat per trobar capital humà, més velocitat de difusió d’idees noves, etc.) associades a la major densitat de població. Enrico Moretti, a The new geography of Jobs, analitza com el creixement de ciutats i regions especialitzades en innovació i tecnologia ha sigut el principal motor de creixement econòmic i salarial als Estats Units en les darreres dècades, i com ha compensat la pèrdua de rellevància del sector manufacturer. No obstant això, també hi ha moltes evidències que els processos ara esmentats tenen també efectes negatius sobre parts de la població, que poden ser la mateixa població que en rep els beneficis (per exemple, amb externalitats negatives de les grans aglomeracions com la pol·lució) o una altra, com per exemple, el cas de l’Espanya buidada esmentada anteriorment.
En un estudi que hem publicat recentment a Journal of Regional Science (“Geograpy and Regional Economic Growth: The High Cost of Deviating from Nature”) analitzem el rol que juga la geografia en aquestes dinàmiques d’aglomeració de població en ciutats i regions, i quin impacte té en el benestar econòmic desviar-se’n.
En primer lloc, estimem economètricament la densitat de població a nivell regional (NUTS2), a partir de factors estrictament geogràfics i climàtics: temperatura mitjana, pluviositat, recursos naturals, desnivell, densitat de rius navegables i distància al mar. Els resultats són contundents. Prop del 80% de la variabilitat de densitats de població regional a Europa s’explica per aquests factors de natura. Els europeus prefereixen viure en zones poc fredes, amb accés a aigües navegables, poc desnivell, recursos naturals, i un nivell mitjà de pluja que garanteixi la qualitat del sòl. A més a més, a l’hora d’establir-se en grans ciutats, que han acabat esdevenint les capitals, els europeus han tendit a triar les millors regions possibles des del punt de vista natural. En concret, si per a cada país escalem la “qualitat natural” de les regions del 0 al 10, les capitals reben una qualificació mitjana de 9,2. Curiosament, la gran excepció és Madrid, que rep un 5,9 i és l’única capital que està situada en la pitjor regió possible —en termes naturals— del país al qual pertany.
Figura 1. Distribució actual de la població a Europa (esquerra) vs. distribució esperada d’acord amb els factors geogràfics (dreta)
Font: Albalate, Bel i Mazaira (2022).
En segon lloc, partint d’aquest model de potencial natural, calculem el percentatge de la població que s’hauria de desplaçar entre les diferents regions de cada país per tal d’assolir la distribució esperada des del punt de vista dels atributs geogràfics. De mitjana, el 23,1% de la població europea s’hauria de desplaçar dins dels països on resideix per tal de treure el màxim partit de les seves característiques geogràfiques i minimitzar els efectes i externalitats negatives de les grans aglomeracions. Hi ha cinc estats que presenten desajustos superiors al 30%: Espanya (35,6% de desajust), Grècia (34,2%), Regne Unit (34,1%), Portugal (32,4%) i Irlanda (31,5%).
Tots cinc comparteixen el tret de ser perifèrics en el context europeu. Aquest aïllament fa que qualsevol política que alteri la distribució de la població es vegi menys afectada per les polítiques d’altres països. En el casos d’Irlanda i del Regne Unit, es van produir processos paral·lels de consolidació com a centres globals de grans empreses i de finances a final del segle passat. Aquesta consolidació va donar lloc a una gran entrada de capital que es va concentrar en les regions de Dublín i Londres, respectivament, i va desequilibrar de manera significativa la distribució de població.
En canvi, en el cas d’Espanya, Portugal i Grècia, la desviació és el resultat intencionat d’una política d’intervenció històrica dels governs centrals, basada en el desig de mantenir el control sobre el territori i privilegiar les seves capitals polítiques. Així s’expliquen, entre d’altres, les polítiques d’infraestructures que prioritzen criteris administratius i de centralització política deslligats de criteris de productivitat, i que expliquen part de la ineficiència de les seves economies i la pèrdua de creixement potencial.
Finalment, en el treball analitzem les conseqüències econòmiques dels desajustos de les aglomeracions de població respecte de la dotació geogràfica. Per mitjà d’un model de creixement econòmic entre els anys 2000 i 2018, estimem que l’efecte total sobre el creixement d’un país de les aglomeracions per sobre de la capacitat natural és negatiu. En concret, per cada 10% de desajust, el creixement econòmic anual es redueix cap a 0,5 punts.
Els nostres resultats suggereixen que desviar-se del que proveeix la natura o forçar canvis econòmics i socials que vagin contra la direcció dels factors naturals, per mitjà de les institucions i de les polítiques públiques, té un efecte negatiu sobre el creixement econòmic i la convergència regional. Esperem poder informar aviat sobre els efectes en la desigualtat dins dels països.
