La pandèmia de la COVID-19 ha tingut (i tindrà) conseqüències catastròfiques en molts àmbits, especialment per a famílies amb un perfil de vulnerabilitat social. A més de l’empitjorament per a aquesta part de la població, cal afegir l’expulsió sobtada del mercat de treball de perfils que fins ara no patien aquesta problemàtica a causa del cessament de molta activitat econòmica en sectors econòmics clau. El repte es troba, aleshores, en com es pot aprofitar el coneixement científic existent per dissenyar millor les nostres polítiques fent un ús més eficient dels recursos públics.
Per poder revertir aquestes conseqüències i prevenir des de les causes, igual com es fa des de l’àmbit sanitari davant de la COVID-19, és imprescindible prendre bones decisions a partir de l’evidència científica existent. I la bona notícia és que hi ha molta evidència científica acumulada sobre quines estratègies són efectives i eficients per mitigar els principals problemes socials que han emergit amb la COVID-19. Si volem fer de la necessitat virtut, és a dir, concebre la crisi de la COVID-19 com a una oportunitat de millora estructural, ens hem d’assegurar que ho sigui en la direcció de dissenyar i implementar polítiques basades en l’evidència que aconsegueixin l’equitat i un ús eficient dels recursos.
En l’àmbit educatiu, l’escenari que ens vam trobar, d’un dia per l’altre, arran del confinament per prevenir els contagis de coronavirus, va evidenciar les possibilitats que l’ús de les tecnologies digitals podia oferir també a l’escola que, de cop i volta, perdia el seu component presencial. Des d’administracions, centres educatius i entitats socials es continua treballant en iniciatives que contribueixin a superar aquesta nova realitat.
Ara bé, perquè tots aquests esforços tinguin sentit i serveixin efectivament per acompanyar el procés d’aprenentatge cal conèixer amb certesa quins són els beneficis de l’ús de les tecnologies digitals amb finalitats educatives que ens indica l’evidència científica: per a quines finalitats són efectives, en quina mena de models s’haurien d’incorporar i de què s’han d’acompanyar perquè ajudin a millorar els aprenentatges de tot l’alumnat.
L’informe QFE 18 – Què sabem sobre l’efectivitat de les tecnologies digitals a l’educació?, publicat per Ivàlua i la Fundació Bofill en el marc del projecte Què Funciona en Educació?, ha volgut revisar el paper de les tecnologies digitals en els contextos educatius formals i preuniversitaris, tant en termes d’efectivitat (millora en l’aprenentatge, desenvolupament de competències, motivació etc.) com dels factors clau necessaris per implementar-les correctament. Ho ha fet a partir d’una revisió de revisions sistemàtiques sobre tecnologia digital aplicada a l’educació.
A mode de titular, podríem dir que les tecnologies digitals (enteses com la varietat d’eines i aplicacions digitals) ajuden a millorar la motivació, les actituds positives i la implicació de l’alumnat en el procés d’aprenentatge, tot i que en general ho fan de manera més aviat modesta (vegeu la taula adjunta, els detalls de la qual es poden consultar aquí). De fet, el rol clau que hi juguen els docents, i la necessitat de formar i acompanyar alhora els infants, adolescents i famílies en l’ús adequat d’aquestes tecnologies són aspectes que cal tenir molt en compte si volem augmentar els beneficis que, efectivament, aporten les tecnologies digitals en els entorns educatius.
Resultats de les metaanàlisis que mesuren l’efectivitat de les tecnologies digitals en entorns educatius respecte d’aquells que no les utilitzen
Si mirem una mica més en detall les revisions consultades a l’informe, veurem que la utilitat de les tecnologies digitals en el camp de l’educació augmenta si som capaços de triar i utilitzar les eines i estratègies digitals adequades a cada necessitat o objectiu d’aprenentatge, així com al nivell educatiu i l’àrea de coneixement.
Hi ha diferents eines sobre les quals tenim evidència, i tot seguit comparteixo les conclusions que penso que poden ser més útils a les aules d’infantil, primària i secundaria.
Infantil
- L’accés equitatiu a la tecnologia és fonamental i, per tant, el primer repte a resoldre és la bretxa digital de l’alumnat en situació de vulnerabilitat social.
- Les tecnologies digitals han de tenir una presència natural a les aules, sobretot quan parlem d’educació infantil. Cal integrar aquests dispositius a l’aula privilegiant l’enfocament pedagògic per sobre de la tecnologia per se.
- L’impacte positiu en l’ús de les tecnologies en aquesta etapa (vegeu la taula 1) és més significatiu en els processos metacognitius, és a dir, quan les implementem en processos que ajuden nens i nenes a reflexionar sobre el seu propi aprenentatge; i és encara més positiu en àrees com la lectoescriptura i les operacions matemàtiques bàsiques.
Primària
- A l’educació primària, a partir del que s’anomena model de classe inversa (flipped classroom), les tecnologies digitals serveixen per introduir temes nous de manera més atractiva i motivadora. Això permet aprofitar les sessions presencials per a resoldre dubtes concrets i treballar de manera col·laborativa.
- També, i gràcies als avenços en intel·ligència artificial, moltes escoles han començat a aplicar sistemes de tutoria intel·ligents (STI) com a complement al seguiment docent. Els STI permeten personalitzar el procés d’aprenentatge de l’alumnat, sobretot en lectoescriptura i matemàtiques.
Secundària
- A l’ESO i el Batxillerat el model d’aprenentatge mixt (o blended learning, en què una part transcorre dins l’aula i una altra a fora) és el que motiva més els estudiants i també el que aporta millors resultats d’aprenentatge. En aquestes etapes els alumnes ja tenen més autonomia per poder treballar col·laborativament en línia i utilitzar materials en diferents formats. Els docents són guies curadors de continguts.
- Sempre que sigui possible cal defugir el model que es fa servir presencialment. No es pot pretendre que els adolescents estiguin connectats una llarga estona a una classe per videoconferència. Eines com ara espais de fòrum, aprenentatge basat en jocs o, finalment, eines d’anàlisi i visualització en línia ajuden a millorar la comprensió dels continguts i la motivació de l’alumnat.
Per tant, queda palès que no hi ha una tecnologia digital ideal per a qualsevol situació, precisament perquè la tecnologia no ha de ser la finalitat, sinó un més dels mitjans o eines dels quals disposem per acompanyar el procés d’aprenentatge. El secret no és altre que adaptar, de la gran varietat d’eines digitals existents i que analitzem en la síntesi d’evidència, les que s’ajusten als objectius concrets d’aprenentatge, i alhora avaluar la seva implementació de manera formativa, i no només a partir del resultat final. En aquesta entrada, hem vist que per poder tancar les bretxes digitals que ja existien a la nostra societat i que la COVID-19 ha posat sobre la taula cal treballar per dissenyar millor les polítiques públiques, sobretot les educatives, basant-nos en l’evidència científica acumulada i fent un ús més eficient dels recursos públics. En concret, cal prioritzar esforços en tres aspectes de l’àmbit educatiu que són clau: la formació en competències digitals de docents, alumnat i famílies; l’acompanyament tècnic i d’infraestructures (tant en els centres com a les llars dels alumnes vulnerables), i finalment, adonar-nos que en un futur immediat el model educatiu serà híbrid entre presencialitat i virtualitat. Així doncs, davant nostre tenim el repte de saber utilitzar les tecnologies digitals, però essent conscients que no poden ser mai el centre del procés formatiu sinó un mitjà que ajudi, de manera inclusiva i adaptada a cada nivell i àrea de coneixement, a maximitzar l’aprenentatge significatiu de tot l’alumnat.
La imatge de la capçalera està subjecte a llicència creative commons.
