La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de juny de 2010 va obrir un període d’interinitat en les relacions entre Catalunya i Espanya en el qual encara ens trobem. En aquell moment potser no va haver-n’hi una consciència clara, i és possible que encara avui no hi sigui del tot, però el fracàs de la reforma estatutària, que aquella sentència va certificar, va deixar completament en suspens les regles del joc que haurien de regular el marc d’autogovern entre Catalunya i Espanya. Hi ha un marc legal, és clar, el que defineixen l’Estatut i altres normes, però no unes regles del joc pactades i acordades entre Catalunya i l’Estat, tal com vol la Constitució. Al seu intèrpret màxim (el Tribunal Constitucional) els arbres no li van deixar veure el bosc i va oblidar que aquesta és la primera de totes les condicions de constitucionalitat. Des d’aquell moment, a Catalunya no hi ha un marc d’autogovern pactat, sinó imposat per una de les parts.
Les conseqüències d’aquest fet són d’una transcendència que no hauria de passar desapercebuda. Després d’un llarg període de “pau constitucional”, en el qual el marc d’autogovern de Catalunya dins d’Espanya, encara que amb les inevitables tensions d’una relació d’aquest tipus, semblava àmpliament acceptat per les dues parts, la situació ha canviat d’una manera substancial. Des de fa ja més de deu anys ens trobem en un parèntesi de provisionalitat que haurà d’acabar decantant-se en algun sentit, quan les circumstàncies hagin evolucionat prou, o bé per permetre arribar a un nou acord o bé per possibilitar la imposició d’una de les dues parts (cosa que, de fet, és el que està succeint mentrestant).
En aquest context, sembla relativament lògic que ens plantegem quins són els escenaris que es podrien produir. La característica substancial d’aquests escenaris, analitzats en un llibre publicat recentment, amb independència del nom que els posem, no pot ser altra que el grau d’autogovern que ofereix cada un d’ells, que està compost per tres tipus d’elements: el competencial (tant en l’extensió de les competències com en la profunditat en què poden exercir-se), el politicoinstitucional i el financer. És així com els escenaris a considerar resulten essencialment quatre: el manteniment de l’statu quo, el federalisme, l’acord bilateral i la independència. Al seu torn, gairebé tots ells es poden subdividir en diferents subescenaris. El del federalisme, en un federalisme feble (un canvi a penes cosmètic de la situació actual), un federalisme potent (que transformés efectivament l’estat de les autonomies en la línia que ens marquen els països federals que poden servir de referència: Estats Units, Canadà, Suïssa i Alemanya) o un federalisme moderat, entremig d’aquestes dues opcions. L’acord bilateral també es pot concretar en tres alternatives: un acord específic per a Catalunya, en el qual els continguts de l’autogovern resultarien molt similars als de l’escenari del federalisme fort, l’adaptació del model foral a Catalunya o un escenari de tipus confederal. Així mateix, l’escenari de l’statu quo podria significar el manteniment de la tendència a una revisió involutiva de l’estat de les autonomies observada els darrers temps o una reforma estrictament formal del marc territorial que deixés les coses poc més que com estan ara mateix. I, per descomptat, també l’escenari de la independència pot concretar-se de maneres diferents, especialment en la qüestió crucial de la pertinença o no a la Unió Europea i a la zona euro. Per evitar discussions nominalistes, a les quals alguns semblen especialment aficionats, caldria subratllar que a l’hora de definir els escenaris, el que resulta important és el contingut, no l’etiqueta. El que és important no és el nom, sinó la cosa. Per això, on cal posar l’accent és en el contingut de cada un d’ells, que es concreta en aquells tres grans aspectes als quals m’he referit: competencial, politicoinstitucional i financer.
Els efectes economicofinancers dels diferents escenaris es materialitzen en dos tipus de variables: les finances de la Generalitat (variació del volum de recursos i del dèficit fiscal) i la variació del PIB. Sense entrar en un detall exhaustiu dels resultats obtinguts, podem assenyalar que l’increment de recursos de la Generalitat aniria des dels 3.939 milions d’euros en l’escenari del federalisme dèbil fins als 47.339 milions d’euros en el de la independència. El dèficit fiscal calculat segons l’aproximació del flux monetari (considerant equilibrat el pressupost de l’Estat) passaria del 8,3% del PIB actual al 7,3% en l’escenari del federalisme dèbil, al 6,5% en el del federalisme moderat, el 5,7% en el del federalisme potent i l’acord bilateral específic, el 0,7% positiu en el del model foral, i a l’1,0% en el del pacte confederal (i no n’hi hauria, lògicament, en el de la independència); calculat segons l’aproximació del flux del benefici, les dades passarien del 5,8% actual al 4,9%, 4,2%, 3,4% 3,2% (de nou, positiu) i 0,7%, respectivament, en els diferents escenaris.
L’impacte sobre el PIB, per la seva banda, és el resultat d’un doble efecte: pel costat de la demanda (per la disminució del dèficit fiscal) i pel costat de l’oferta, a conseqüència de l’efecte de la major inversió pública i de la possibilitat de dur a terme polítiques pròpies sobre la productivitat. En un escenari intermedi, i considerant també un multiplicador mitjà, l’impacte pel costat de la demanda podria estabilitzar-se entorn d’un 2,7% a partir del cinquè any (és a dir, al cap de cinc anys el PIB de Catalunya seria un 2,7% més elevat del que hi hauria hagut mantenint la tendència de l’statu quo). Pel costat de l’oferta, l’impacte sobre el PIB en un escenari intermedi podria ser d’entorn de 0,20-0,25 punts anuals. En aquest cas, no es tracta d’un efecte d’un sol cop, com succeeix pel costat de la demanda, sinó d’una modificació de la taxa tendencial del creixement del PIB, que tindria un efecte acumulatiu al llarg dels anys.
Aquestes dades confirmen el que semblaria bastant evident intuïtivament. Tant l’increment de recursos de la Generalitat, com la disminució del dèficit fiscal, com el creixement del PIB augmenten com més gran és el grau de poder polític que confereixen els diferents escenaris. Ara bé, cal subratllar que l’impacte econòmic dels diferents escenaris depèn finalment d’una manera crucial de tres factors la influència dels quals no és quantificable d’una manera immediata:
En primer lloc, la qüestió clau de la pertinença o no de Catalunya a la UE i a la zona euro. Aquest és un punt que només afecta l’escenari de la independència; en tots els altres, Catalunya continuaria formant part d’Espanya, i no resulta versemblant pensar que Espanya abandonarà la UE. El que cal subratllar, a l’hora d’avaluar els costos i beneficis d’aquest escenari, és que, en el cas, que per suposat cal prendre en consideració, que la independència de Catalunya signifiqués la sortida de la UE, els eventuals beneficis que aquest escenari podria proporcionar en termes econòmics i financers podrien ser clarament més que contrarestats pels costos de tot tipus derivats de la sortida.
En segon lloc, els costos de la transició. Quan es compara l’estat actual amb el que es produiria en un determinat escenari, cal avaluar no solament les dues situacions estàtiques (és a dir, l’actual amb la del corresponent escenari un cop s’hi hagués arribat), sinó també el cost del procés que porta d’un estat (l’actual) al nou estat que proporciona aquest escenari. Aquesta és una qüestió que afecta especialment l’escenari de la independència, però que cal tenir en compte també en altres escenaris d’una especial ambició, que podrien resultar particularment difícils d’assolir. Cal tenir present que, en molts casos, el problema no és tant la viabilitat econòmica d’aquests escenaris, sinó la seva viabilitat política, i les conseqüències econòmiques, ara sí, del conflicte polític. Aquests costos de transició sorgeixen tant si s’assoleix l’objectiu perseguit com si no, i evidentment resulten especialment lesius si s’incorre en els costos sense assolir els hipotètics beneficis que hauria de proporcionar l’obtenció de l’objectiu.
Finalment, un factor essencial a l’hora de valorar els diferents escenaris és la concepció territorial de l’Estat, és a dir, si aquesta concepció respon a un model més aviat radial o més aviat multipolar. Aquesta concepció no té per què manifestar-se d’una manera formal i explícita, ni estar inscrita en una roca sagrada, sinó que pot respondre a un estat de coses subjacent en les institucions de l’Estat i del seu entorn econòmic i tecnocràtic. Aquest factor incideix de forma decisiva en la política dels poders públics i per Catalunya pot tenir una incidència econòmica tant o més gran que el fet de gaudir d’un major o menor grau d’autogovern polític. Per això, a l’hora de caracteritzar els aspectes politicoinstitucionals dels diferents escenaris, un punt essencial és la incidència que hauria de tenir Catalunya (a través de les seves institucions d’autogovern) en les polítiques i decisions de l’Estat que afecten de forma rellevant els interessos dels ciutadans de Catalunya.
La fotografia de la capçalera té una llicència Creative Commons.
