Lectures 75
Temps de lectura6 minuts

La moratòria de construcció d’hotels a Barcelona pot no ser una bona alternativa per corregir les externalitats negatives associades al turisme. L’entrada d’avui analitza els efectes d’aquesta regulació i proposa alternatives.

El turisme és una de les activitats econòmiques més rellevants a Catalunya, amb una contribució de prop del 12% del PIB l’any 2019 i més de 350.000 llocs de treball. No obstant això, la generació de riquesa que comporta va acompanyada d’alguns efectes negatius, com per exemple l’increment de la pol·lució i la congestió, l’increment del crim i d’actes incívics, la pressió sobre alguns serveis públics proveïts per les administracions i, fins i tot, una pressió a l’alça en el mercat immobiliari. Aquests efectes negatius fan que la sostenibilitat del turisme sigui un debat obert, que va començar ja fa dècades. En el nostre entorn, la primera actuació pública de relleu va ser l’ecotaxa aprovada pel govern de les Illes Balears el 2002 (vegeu aquí), i en els darrers anys s’ha tornat un tema recurrent en països i ciutats amb gran projecció turística, com són Catalunya i Barcelona.

En aquest context, la primera mesura rellevant del nou govern dels Comuns en accedir a l’alcaldia de Barcelona el juny de 2015 fou la congelació de concessions de llicències per a la construcció de nous hotels. La moratòria, inicialment prevista per un any però posteriorment estesa i ampliada en el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) de 2017, tenia per objectiu —segons l’equip municipal— “posar ordre” i obrir un “procés de reflexió pausat i ordenat sobre el model turístic”, tot prosseguint el costum tan català i tan espanyol de parlar genèricament de ‘models’, en lloc d’objectius, instruments i resultats.

Sorprenentment per alguns (no tant per uns altres, i esperem que no ho sigui pel lector quan acabi de llegir aquest text), el Gremi d’Hotels de Barcelona donava la benvinguda a la moratòria argumentant que permetria combatre els allotjaments il·legals (el mecanisme pel qual no donar llicències legals combat els allotjaments il·legals és tot un misteri), principals culpables dels efectes negatius del turisme sobre els residents, i fer més atractiva la ciutat.

Arran de la moratòria, la creació de noves places hoteleres va caure un 60% en els següents dos anys, mentre l’arribada de turistes va mantenir el ritme de creixement fins a l’agost de 2017, frenada pels atacs terroristes a la Rambla.

Així doncs, si la moratòria no va suposar una ‘pausa’ en el creixement turístic, quin efecte va tenir?

En un estudi que hem publicat recentment a Applied Economics Letters, conjuntament amb Stephan Joseph, (The effects of moratoriums on hotel building: an anti-tourism measure, or rather protection for local incumbents?) analitzem l’impacte de la moratòria en els preus. A partir de més de 200.000 observacions diàries de preus d’hotels en 85 ciutats europees de més de 330.000 habitants, durant el període 2011 fins a l’agost de 2017, comparem l’evolució de la mitjana de preus dels hotels a Barcelona abans i després de l’aprovació de la moratòria, amb un contrafactual construït a partir de la combinació convexa de diferents ciutats mediterrànies amb una tendència de fluctuació de preus igual que la de Barcelona abans de la moratòria. Aquesta tècnica, anomenada control sintètic, permet comparar l’evolució de preus de Barcelona després de la moratòria amb la que hauria tingut si no s’hagués aprovat, que és la que va tenir el contrafactual.

Els resultats són molt clars i robustos. Els preus a Barcelona es van incrementar fins a 34 punts percentuals més del que ho haurien fet sense la moratòria en les setmanes prèvies als atemptats terroristes d’agost de 2017. L’augment ‘extraordinari’ de preus fora de temporada d’estiu era menor però també molt més elevat que en el contrafactual, amb una mitjana del 16% d’augment ‘extraordinari’. Cap altra ciutat europea va experimentar un creixement tan elevat respecte de la tendència esperada (vegeu la figura 1)

Figura 1: Diferència en punts percentuals entre el preu mitjà mensual d’una nit d’hotel de 3 o 4 estrelles i la tendència esperada. En negre, la diferència per a Barcelona. En gris, la diferència per a les 25 ciutats amb més de 330.000 habitants del sud d’Europa (França, Portugal, Espanya, Itàlia, Croàcia i Grècia).

Així doncs, l’efecte més rellevant de la moratòria en la construcció de nous hotels va ser un fort augment dels preus imposats pel sector hoteler predominantment local, que es traduí en un augment de la rendibilitat dels hotels existents i, per tant, en una apropiació estrictament privada dels excedents creats per la mesura implantada pel govern municipal. La indústria hostalera local, que havia acollit favorablement la prohibició de creació de nova competència el 2015, és qui va recollir els beneficis materials de la intervenció política. És l’efecte habitual de les barreres d’entrada: en restringir la competència, permeten augmentar els preus.

Aquesta mena d’intervencions acostumen a comportar altres efectes negatius, que en el nostre treball no podem mesurar, entre els quals la reducció d’incentius a la renovació de l’oferta hotelera existent, atesa la paralització de projectes de noves instal·lacions, i la pèrdua de qualitat global de l’oferta del sector. Pel que fa als efectes de la moratòria sobre l’accés a l’habitatge a Barcelona, no hi ha estudis que en mesurin l’impacte. En som escèptics atès el que va passar amb un cas específic, però significatiu: el projecte de transformació en hotel del que havia estat la seu del Deutsche Bank a Barcelona (passeig de Gràcia, 111, amb avinguda Diagonal) va acabar convertit en un edifici amb els trenta apartaments i quatre dúplexs probablement més cars de la ciutat.

Amb tot, l’efecte més negatiu de la moratòria indiscriminada de la construcció de nous hotels va ser la postergació d’altres mesures que podrien haver estat més efectives a contenir l’afluència turística, i que són a l’abast de responsables turístics i gerents de destinacions turístiques preocupats per la sostenibilitat del turisme i per les externalitats negatives que porta associades. Entre aquestes mesures, les que permeten compensar aquestes externalitats en lloc de discriminar entre oferents establerts i aquells que volen entrar a competir.

El cas més clar ha estat la lentitud, rallant la deixadesa, que ha tingut l’evolució de la taxa de pernoctació (col·loquialment coneguda com taxa turística), que el 2017 era encara al voltant d’un euro. Finalment, ha augmentat fins al voltant de tres euros el 2021, amb la previsió que augmenti fins a quatre el 2022. Amb aquest nivell, similar al de moltes ciutats europees amb preocupacions de ‘sobreturisme’, estarà tanmateix encara per sota de destinacions com ara Berlín (on arriba al 5% del preu de l’habitació), o Roma, on pot arribar a set euros per dia. Aquesta mena de taxa té l’avantatge que l’excedent generat fa cap a la hisenda local, en lloc d’augmentar les taxes de rendibilitat privada, i pot ser utilitzat per a compensar o reduir externalitats negatives de turisme.

Existeixen altres mesures alternatives a les barreres d’entrada. Per exemple, establir recàrrecs en el transport turístic en les puntes més intenses en temporada alta. Això requeriria generalment coordinació intergovernamental, perquè sovint les principals instal·lacions de transport se situen en municipis diferents als de destinació. En el nostre cas, s’afegeix la dificultat que les taxes de les principals entrades de turisme per llarga distància, aeroport i port (creuers), estan sotmeses a regulació estatal, cosa que pot ser un obstacle pels objectius de rendibilitzar les instal·lacions per part de les empreses estatals operadores (mixtes o públiques).La pressió de l’afluència de turisme continuarà sent un problema rellevant en el futur. Si una ciutat és tan atractiva i interessant de forma que molta gent vol visitar-la la millor forma d’impedir-ho és fer-la lletja i anodina. Abans d’arribar a aquest extrem, tanmateix, es poden intentar mecanismes que alleugin la pressió —encara que sigui moderadament— i que generin ingressos públics que facilitin la compensació d’externalitats negatives del turisme.

About Post Author

Germà Bel i Ferran A. Mazaira

Germà Bel. És catedràtic d’Economia a la Universitat de Barcelona i director de l’Observatori d’Anàlisi i Avaluació de Polítiques Públiques (OAP-UB). Honorary Senior Researcher Associate a University College London (UCL), on és investigador visitant al curs 2020-2021. Anteriorment ha estat professor visitant a Cornell i Princeton i investigador visitant a Harvard, European University Institute, París I-Sorbonne i KU Leuven. És editor de la revista Local Government Studies. Ferran A. Mazaira-Font. És llicenciat en Matemàtiques per la FME i estudiant de doctorat d’Economia a la UB. Va treballar a McKinsey&Company, on va liderar la creació de la unitat d’analítica avançada i Big Data. Actualment dirigeix Arcvi, consultora d’estratègia i Big Data.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
1 Comentari
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris
Xavier
Xavier
3 mesos Fa

Aquest article l’ha comentat de manera força interessant en Miquel Puig en un article d’opinió al diari ARA (https://www.ara.cat/opinio/bon-turisme-no-turisme-low-cost-miquel-puig_129_4041195.html). A l’article en Miquel Puig fa l’analogia entre una ciutat turística i una denominació d’origen (de vins, per exemple) i com la restricció de l’oferta permet millorar els preus. Ara bé, en una denominació d’origen els productors venen molt regulats pel que fa al producte que ofereixen (amb l’argument que la mala qualitat d’alguns malmet el prestigi de tots) -no sembla el cas del negoci hoteler a Barcelona, on tothom va més o menys per lliure. I tampoc no sembla una estratègia guanyadora no concentar-se a reduir la producció de menor qualitat i valor afegit.