Taxació ambiental per petjada de carboni: una proposta

Cada país comptabilitza les seves emissions directes de gasos amb efecte d’hivernacle, però la petjada de carboni ha de considerar tot el cicle de vida d’un producte, i els consumidors haurien de fer-se responsables de l’impacte que generen. Així, seria lògic que els costos relacionats amb el canvi climàtic s’afegissin als de producció per tal de condicionar la competitivitat dels productes i generar incentius. En aquest context, l’article exemplifica com un producte consumit a Catalunya, amb matèries primeres importades, no està incloent tota la petjada de CO2.

Lectures 89
Temps de lectura6 minuts

La Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (la COP 21 del 2015 a París) va evidenciar la necessitat de capgirar el creixement d’emissions de diòxid de carboni i, en general, de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) per frenar l’escalfament global i els efectes del canvi climàtic. Aquests efectes eren coneguts ja des dels anys 90 quan el Panel Internacional del Canvi Climàtic (IPCC) va emetre el seu primer informe d’avaluació el 1990. Tanmateix, no va ser fins a la Conferència de París que hi va haver un consens mundial de 197 països per a disminuir les emissions de GEH.

Quan un consumidor adquireix un producte, s’hi assigna la corresponent petjada de carboni, que és la quantitat total de GEH que s’han emès en el cicle de vida del producte, des dels seus orígens com a matèria primera, passant per les transformacions i transports, fins al seu final com a residu. Si considerem que les emissions dels GEH (diòxid de carboni, metà, òxid nitrós, perfluorocarburs,…) són les principals causants de l’increment de l’escalfament global del planeta i de la freqüència de catàstrofes climàtiques, en podem deduir la responsabilitat dels productors de les emissions i dels consumidors dels productes que les han generat.

Per tant, de la mateixa manera que s’està pensant que el cost de construcció i manteniment de les autopistes sigui a càrrec dels que les utilitzin, serà lògic pensar que els costos de la mitigació dels efectes del canvi climàtic siguin a càrrec dels que consumeixin productes i serveis que les han generat.

Això no és gens nou. Ja el 1993, Frank Popoff de Dow Chemical proposava el procediment anomenat Full Cost Accounting, consistent que al preu dels productes s’hi incorporin tant els costos de producció, com els costos ambientals i de mitigació dels corresponents danys ambientals. D’aquesta manera un producte amb pocs efectes ambientals adversos, seria més barat i tindria més compradors. La idea és bona però caldria establir un sistema fiable universal per a avaluar els danys ambientals.

Per sort nostra, pel que fa a les emissions de GEH, tenim estàndards internacionals per a calcular-los (ISO 14067:2018, GHG Protocol, PAS2050: 2011, PEF,…) basats en els factors d’emissió publicats en els darrers informes de l’IPCC. Atès que els GEH diferents del diòxid de carboni absorbeixen més energia del sòl que aquest, es multipliquen pels corresponents factors i es dona un valor global de petjada de carboni en kg de CO2 equivalent.

A Catalunya, l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic ha desenvolupat, des de 2010, un Programa d’Acords Voluntaris de reducció d’emissions de GEH en què les empreses poden participar i determinar les seves emissions directes i indirectes mitjançant una calculadora de GEH d’acord amb els estàndards esmentats.

Actualment cada país compta les seves emissions de GEH basades en les seves emissions directes. Segons informes recents de l’IEA i l’UNEP, més del 70% d’aquestes emissions venen de la generació d’energia i la resta d’activitats agrícoles i industrials. La Unió Europea, especialment compromesa el 2019 amb el Pacte verd europeu, està reduint contínuament les seves emissions, amb l’objectiu d’una reducció del 55% el 2030, respecte dels nivells de 1990 i amb l’objectiu de neutralitat climàtica el 2050 (balanç amb 0 kg de CO2 equivalent). Aquest objectiu ha estat possible principalment reduint les emissions directes degudes a la combustió de materials fòssils. Això no obstant, no s’han comptabilitzat les emissions degudes a la manufactura i transport de productes importats. Al gràfic, es pot observar l’evolució de les emissions de CO2 generades per la combustió de materials fòssils, majoritàriament carbó, petroli i gas. Les emissions dels països de l’OCDE van tenir un màxim de 12,9 Gt (45% del total mundial) el 2007 i des de llavors han anat disminuint fins a valors d’11,6 Gt (35% del total) el 2018. No obstant això, la tendència dels països no-OCDE, amb l’Índia i la Xina, no ha parat d’augmentar amb un valor de 20,6 Gt el 2018 (61% del total). Del total de 33,5 Gt de CO2 generades el 2018 a tot el món per combustió de material fòssil, la Xina en va emetre 9,5 Gt (29% del total). Això demostra com la reducció d’emissions en països avançats es fa a costa de productes importats d’altres països, amb el consegüent augment d’emissions. Per exemple, la Xina és actualment el país amb més emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Si tenim en compte que la Xina és el primer exportador del món, les emissions que genera s’incrementen significativament amb la manufactura de productes que s’exportaran a tot el món.

Font: IEA.

Tal com hem comentat abans, si el consumidor, ciutadà d’un país, és el responsable de la petjada de carboni del producte adquirit, el país corresponent s’hauria d’atribuir també la part corresponent dels productes importats i s’hauria de desgravar la dels productes exportats. Aquesta mena de comptabilitat pot semblar complicada però es podria gestionar com un IVA ambiental. Si la informació està en formats compatibles, qualsevol fabricant disposarà de la petjada de carboni de les seves matèries primeres amb independència de la seva procedència, a la qual afegirà les emissions pròpies del seu procés i les assignarà al producte final que arriba al consumidor. Posem com a exemple il·lustratiu el cas de la manufactura d’una bicicleta fabricada a Catalunya que utilitza acer i alumini importats de la Xina. En el sistema que proposem, el comprador de la bicicleta i Catalunya es fan càrrec de la totalitat de la petjada de carboni (127,3 kg CO2 equivalent), mentre que en la comptabilitat actual la petjada de l’acer (18,1 kg CO2 eq.) i de l’alumini (50,9 kg CO2 eq.) s’associen a la Xina, país exportador, i Catalunya se n’estalvia 69 kg, un 54,2% de la petjada de carboni total. Ara s’entén com Europa va reduint anualment les seves emissions, a base d’externalitzar les emissions dels productes importats.

Font: Elaboració pròpia a partir de Base de Dades Ecoinvent 3.

Malgrat l’existència d’estàndards, esmentats abans, per al càlcul de la petjada de carboni, caldria desenvolupar un mecanisme que garantís la correcta assignació de les emissions als consumidors. En aquest cas la tècnica és complexa, però en l’estat actual de la tecnologia informàtica no ha de ser un problema ja que qualsevol producte que es posi al mercat pot portar un codi que enllaci amb el seu historial com a producte o servei, amb tota la informació de les matèries primeres i dels seus orígens. Un dels problemes principals d’aquest sistema serà el d’aconseguir per a cada país una traçabilitat fiable de la petjada de carboni de totes les matèries primeres, productes intermedis i productes acabats. També caldrà disposar de mecanismes d’auditoria de validesa internacional, als quals els països que vulguin exportar i importar s’hauran d’adaptar.

D’aquesta manera el consumidor i el país tributarien per les emissions reals emeses pels productes que estan consumint. Els grans països exportadors, si volen ser competitius hauran de reduir el cost dels seus productes i la corresponent petjada de carboni, perquè el país receptor voldrà reduir també la seva.

El Parlament Europeu ha adoptat una resolució per a establir un impost selectiu, el Carbon Border Adjustment Mechanism, als fabricants estrangers que no respectin els objectius internacionals de mitigació d’emissions, i protegir així les empreses europees que fan els deures. Aquest mecanisme s’està iniciant ara però ha de ser aprovat pel Parlament Europeu i pels estats membres i pot trigar dos anys a fer-se realitat. Aquesta mesura protegirà l’economia europea però crec que la solució definitiva passa per l’assignació de les emissions reals al consumidor i al respectiu país. Les polítiques de reducció global d’emissions de GEH de cada país continuaran sent molt importants, però el canvi d’assignació de petjada de carboni, basada en la responsabilitat del consumidor final i la del país on viu, pot ser definitiu per a una reducció dràstica a nivell mundial dels efectes del canvi climàtic.


La imatge de la capçalera està subjecte a llicència creative commons.

About Post Author

Francesc Castells

Francesc Castells Piqué és Catedràtic d'Enginyeria Química i Professor Emèrit de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Des de 1995, és membre fundador del grup de recerca d’Anàlisi i Gestió Ambiental de la URV. També col•labora amb el Grup de recerca Tecnatox de la URV. A l’actualitat segueix treballant en els camps d'Anàlisi de Cicle de Vida, diagnosi ambiental de processos, avaluació de petjada de carboni i, en general, quantificació de sostenibilitat de productes, processos i activitats.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris