La “hiperglobalització”, una de les tendències econòmiques clau dels últims 40 anys, ha sofert diversos xocs que han complicat la situació: l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units el 2016, que va iniciar una guerra comercial amb tothom, però especialment amb la Xina; el xoc de la pandèmia de la COVID-19; la guerra a Ucraïna que, junt amb la catàstrofe humanitària, ha exposat la vulnerabilitat energètica de la Unió Europea (UE), i la debilitat institucional de la UE. La segona presidència de Trump, en aquest 2025, està aprofundint, amb més intensitat, en les mateixes polítiques proteccionistes.
Davant d’aquest panorama, la sortida per a alguns autors ha estat començar a pensar a desfer les cadenes de producció globals i tornar la indústria als Estats Units i Europa, la relocalització (reshoring). Altres parlen de la necessitat de treballar amb proveïdors potser no tan barats, però més propers, per mirar de minimitzar el risc associat a dependre de cadenes tan sofisticades i de proveïdors tan llunyans, la deslocalització propera (nearshoring). Les cadenes de valor global són molt complexes i sofisticades, involucren moltes empreses a molts països i no serà senzill ni ràpid desmuntar-les. Arran dels conflictes bèl·lics i la tensió política amb la Xina o Rússia, alguns proposen que les consideracions econòmiques vagin acompanyades de –o supeditades a– consideracions polítiques, per evitar dependre de socis perillosos o indesitjables (deslocalització a països afins o friendshoring).
En l’actual escenari geopolític i geoeconòmic mundial, en el qual es juga qui liderarà les tecnologies de la quarta revolució industrial –intel·ligència artificial, 5G, internet de les coses, robòtica, etc.–, seria un error llegir la pugna entre els Estats Units i la Xina exclusivament com una guerra comercial. El comerç hi és, certament, però el lideratge tecnològic i geopolític hi té un paper clau. Fins avui, Europa va una passa per darrere d’Amèrica i Àsia en innovació tecnològica.
A la UE el context de crisi ha dut a una profunda reflexió sobre la pervivència del projecte d’integració tal com s’ha conegut fins ara. Conceptes com ara autonomia estratègica, seguretat econòmica o el tomb geoeconòmic del mercat únic s’han convertit en referències constants. En aquest àmbit s’han publicat recentment dos documents de referència.
En primer lloc, l’informe Letta (2024) proposa actualitzar el mercat únic per fer front a un món global molt diferent del de fa unes dècades. La UE ha de gestionar una demografia a la baixa i l’envelliment de la seva població, ha d’afrontar els reptes de les transicions verda i digital i els nous reptes en defensa i seguretat, i ha de finançar la seva ampliació.
Letta proposa millorar i reforçar la interconnexió entre els països europeus, sobretot en alta velocitat ferroviària; completar la unió dels mercats financers i la unió bancària; crear una cinquena llibertat per a la innovació; crear xarxes universitàries europees per competir amb les inversions americanes i xineses; impulsar el capital privat i atreure fons per millorar la innovació, i, finalment, simplificar el marc jurídic europeu per facilitar que les empreses, sobretot les petites i mitjanes, s’aprofitin del mercat únic, salvin la fragmentació actual i pugin captar inversions amb més facilitat.
Poc després, l’informe Draghi (2024) sobre com millorar la competitivitat de la UE formula tres reptes fonamentals que cal superar per poder mantenir el model social europeu i, fins i tot, per salvar la UE: 1) cal que la UE millori la seva capacitat d’innovació i la seva productivitat; 2) cal que la UE trobi un bon equilibri entre la descarbonització i la competitivitat; 3) cal millorar la seguretat i la defensa de la UE, des d’un punt de vista estratègic, econòmic i militar. Aquestes grans línies d’actuació, llegides des d’una economia petita dins la UE, com ho és la catalana, estan ordenades en ordre decreixent pel que fa a les possibilitats d’acció relativament autònoma. Catalunya disposa de prou palanques sota control propi per millorar la productivitat (productivitat laboral i productivitat total dels factors), per estimular la innovació privada i per reconfigurar fins a cert punt el sector públic per tal que acompanyi adequadament el procés. Les seves capacitats per a l’acció autònoma en les altres dues línies són molt menors.
Quin pot ser el paper de Catalunya en els escenaris que s’obrin a partir d’ara? Quines polítiques industrials –d’infraestructures, d’internacionalització, de recerca i innovació, educatives, tecnològiques, etc.– s’han de plantejar? En aquest context, el nostre treball pretén identificar l’impacte en l’economia catalana dels reptes globals esmentats i dibuixar tres escenaris possibles per a l’economia catalana:
- En una època de desindustrialització Catalunya ha aguantat un cert pes industrial i una important orientació exportadora. Si no hi ha grans canvis en les tendències globals, s’ha de seguir per aquest camí. La indústria segueix sent un sector clau per generar bons llocs de treball i un tractor necessari per a la innovació. A més, el creixent paper complementari dels serveis avançats en la producció industrial, especialment en els sectors tecnològics i de més valor afegit, afegeix noves oportunitats de negoci per a les empreses catalanes.
- Si hi ha relocalització significativa a nivell mundial, Catalunya ha d’estar en disposició d’aprofitar-se’n i captar inversions i fàbriques, perquè té tradició industrial i potència productiva en molts sectors. Això hauria d’ajudar a consolidar la indústria. Si es detecten oportunitats significatives globals en aquesta direcció, serà imprescindible comptar amb la complicitat i la coordinació de totes les administracions rellevants: local, catalana, espanyola i europea. Caldrà combinar una bona i moderna política industrial amb la comprensió –i utilització– adequada i efectiva de les dinàmiques institucionals. Les mateixes tendències globals faran inevitable donar més rellevància i oportunitats de creixement a aquells sectors productius domèstics que poden resultar afavorits per la relocalització.
- En l’escenari més advers i incert, si no hi ha relocalització i, a més, progressivament es va abandonant el marc multilateral de l’Organització Mundial de Comerç, el més probable és que s’imposin polítiques proteccionistes, encara que representin un empobriment generalitzat i que puguin produir, igualment, un augment en la probabilitat i la importància dels danys derivats de riscos geopolítics. En aquest escenari, el marge de maniobra per actuar des d’economies petites és molt petit i caldria que Catalunya examinés en quin estat de dependència de l’exterior es troba. Caldria veure també quin és el camí que pren la UE perquè Catalunya pugui sincronitzar-s’hi al màxim en les seves polítiques públiques de suport a les empreses i de foment de la competitivitat en general, des de l’educació (a tots els nivells), fins a la innovació i la internacionalització, passant per la reforma de l’administració.
La imatge de capçalera pertany a rawpixel.com
