La proposta de Llei de xarxes digitals presentada per la Comissió Europea el gener passat situa les telecomunicacions com una peça clau de la nova política industrial comunitària. Les dificultats que va patir la indústria europea després de la pandèmia han reforçat la idea que Europa ha de protegir els seus sectors estratègics per garantir la seva competitivitat i sobirania. En aquesta línia, els informes Letta i Draghi de 2024 destaquen la necessitat de reduir la fragmentació del mercat interior i d’impulsar la inversió en infraestructures crítiques com les telecomunicacions.
Brussel·les identifica tres grans reptes. En primer lloc, malgrat la bona cobertura en fibra i 5G, Europa arrossega retards en infraestructures digitals avançades respecte d’Estats Units, Corea del Sud o Japó. Sense un bon accés a tecnologies com el 5G avançat, la computació en el núvol i els centres de dades, les empreses europees no podran competir en serveis digitals d’alt valor afegit.
En segon lloc, cal garantir la seguretat i la resiliència de les infraestructures de telecomunicacions. En un context marcat per conflictes geopolítics, ciberatacs o fenòmens climàtics extrems, aquestes xarxes són essencials per al funcionament econòmic i institucional. La seva protecció exigeix una coordinació estreta entre actors públics i privats.
El tercer repte és d’escala i de poder de mercat. Els operadors europeus tenen una dimensió relativament reduïda, que limita la seva rendibilitat i poder de negociació davant de les grans plataformes digitals, responsables de gran part del trànsit de dades. Aquestes plataformes estan reforçant la seva autonomia desplegant infraestructures pròpies –cables submarins, satèl·lits d’òrbita baixa o xarxes de distribució de continguts– que els permeten controlar millor el flux de dades i reduir dependències. Aquest procés no només altera l’equilibri tecnològic, sinó també el poder de negociació dins de la cadena de valor digital. Europa, en canvi, no disposa de cap plataforma equiparable a les nord-americanes o les xineses, ni ha aconseguit crear un gran operador paneuropeu de telecomunicacions capaç d’enfrontar-s’hi.
Amb la nova llei, la Comissió vol reforçar els operadors de telecomunicacions, augmentant-ne l’escala i la capacitat inversora. La reforma de la gestió de l’espectre radioelèctric n’és un exemple clar. Durant anys, les subhastes nacionals han obligat els operadors a invertir milers de milions en llicències d’espectre, cosa que ha tensionat els seus balanços i ha reduït els recursos disponibles per invertir en xarxes. La nova llei aposta per llicències indefinides i una major harmonització europea per reduir la incertesa reguladora i facilitar la consolidació d’operadors. És cert que les subhastes han generat ingressos rellevants per als estats, però el seu disseny fragmentat no ha afavorit la coordinació ni la creació d’operadors de més escala que permetin avançar cap a un veritable mercat únic. En aquest context, la Comissió vol assumir un paper més actiu per superar la lògica reguladora estrictament nacional que fins ara ha caracteritzat el sector.
El tomb és significatiu si recordem d’on venim. Les telecomunicacions han estat un dels grans èxits de la liberalització europea dels anys noranta: en poc més de dues dècades s’ha passat de monopolis de telefonia fixa a mercats desregulats amb amplis desplegaments de fibra i 5G. A més, els preus han baixat en termes reals, a diferència dels Estats Units, en què un mercat més concentrat ha mantingut serveis més cars.
Durant dècades, Europa ha situat la competència al centre de la política de telecomunicacions com a via per millorar l’eficiència i reduir els preus. Avui, però, pren força la idea que una competència intensa redueix la rendibilitat del sector i, amb ella, la capacitat d’inversió. El contrast amb els Estats Units –mercat més concentrat, amb marges més alts– alimenta el debat sobre quin model és més adequat.
En els darrers anys han emergit senyals d’un canvi d’orientació en el sector. Espanya, líder europeu en desplegament de fibra, ha estat pionera tant en la compartició de xarxes entre operadors per reduir costos com en la creació d’operadors majoristes que separen xarxa i comercialització amb l’objectiu de reduir el risc regulatori i atraure capital. També s’han intensificat els processos de consolidació, com exemplifica la fusió entre Orange i MásMóvil. La major flexibilitat mostrada per les autoritats europees davant aquestes operacions suggereix un canvi de prioritats cap a la sostenibilitat financera del sector.
El repte de la nova llei europea és trobar l’equilibri entre escala i competència dins del mercat interior. Aquests dos objectius no són necessàriament contradictoris, però exigeixen superar la fragmentació del mercat i la dependència de les grans plataformes digitals. Avançar en la construcció d’un mercat europeu implica reduir les barreres reguladores entre països, facilitar l’accés a les xarxes i reforçar la capacitat de negociació dels operadors europeus davant aquestes plataformes. Sense un veritable mercat europeu, no hi haurà escala ni operadors globals europeus ni sobirania digital.
La imatge de capçalera pertany a pxhere.
