Actualment, la salut pública és al centre del debat polític i aquesta és una oportunitat única per aconseguir que el sistema sanitari sigui més eficient. A Catalunya, la despesa sanitària del 5% de pacients amb una despesa més alta representa el 41% de la despesa sanitària total i l’1% amb major despesa en representa un 17%. Aquestes xifres, que mostren que la despesa sanitària està concentrada en una petita part de la població, apunten la necessitat d’entendre quins són els factors que la determinen i com està distribuïda. En aquesta entrada parlaré d’un estudi en el qual estem treballant amb el professor Andrew Street (London School of Economics and Political Science, LSE) i la doctora Anna García-Altés (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya, AQuAS) que pot tenir un impacte en la gestió de l’envelliment (a nivell sanitari) i de retruc, en la despesa que suposa.
L’envelliment és un dels grans reptes del països desenvolupats, que es concreta en el fet d’haver de tenir cura de persones que viuen durant més anys però amb problemes de salut crònics o de llarga durada, altrament dit, multimorbiditats (concurrència en un sol pacient de més d’una malaltia). Catalunya no n’és una excepció i els últims anys hem vist un canvi en l’estructura demogràfica. El nombre de naixements s’ha reduït mentre que l’esperança de vida ha augmentat. Actualment, Catalunya té una població de 7,7 milions d’habitants, dels quals 2,5 milions tenen més de 55 anys, 1,5 milions té més de 65 anys i 250.000 persones tenen més de 85 anys (Idescat, 2021). Juntament amb una població més envellida, la prevalença de multimorbiditats també ha augmentat a Catalunya. L’enquesta de salut de Catalunya (2020) mostra que un 37,8% de la població de 15 anys o més té almenys una malaltia crònica o de llarga durada. Aquest percentatge és més alt per a les dones, augmenta amb l’edat i és més alt en grups amb un nivell d’estudis baix. Davant d’una població envellida i amb multimorbiditats, és probable que aquestes persones utilitzin més el sistema sanitari i necessitin suport permanent de diferents parts del sistema, fet que pot augmentar la despesa sanitària. Sabent que el nivell de despesa sanitària pública és finit, això comporta un repte important per al sistema.
Al llarg de les últimes dècades, la literatura ha intentat explicar els factors que determinen la despesa sanitària. S’assumeix popularment que l’edat comporta més despesa sanitària, però l’evidència ens demostra que no és tant l’edat o la proximitat de la mort el que la determina, sinó que són les multimorbiditats dels pacients (Howdon and Rice, 2018; Carreras et al, 2018). En aquesta línia, i utilitzant una mostra representativa de la població de Catalunya, el nostre estudi demostra que això és vàlid en el sistema català. Les dades corresponen a pacients de 55 anys o més i han estat cedides per l’AQuAS a través del programa d’analítica de dades per a la recerca i la innovació en salut (PADRIS).
L’objectiu del nostre estudi és identificar els factors que determinen la despesa sanitària en la gent gran (≥ 55 anys) i definir aquests factors per als grups de població que fan més despesa (el 5% i l’1% més alts). El valor afegit del nostre estudi és que les dades ens permeten tenir informació de la despesa en tot el sistema de salut (atenció primària, hospitalària, urgències, salut mental i receptes farmacèutiques) per a una mostra representativa de la població catalana durant 7 anys (2011-2017). Són unes dades que ens aporten una visió molt més completa de la situació.
Els resultats que us mostraré són preliminars però ja se’n poden extreure algunes conclusions rellevants. En la figura 1 veiem l’efecte de les característiques dels pacients en la despesa sanitària. Ser home, més gran (edat), amb un nivell socioeconòmic baix i la mort estan associats amb una despesa sanitària més alta. Però el factor amb un efecte més gran no és cap d’aquests que acabo d’esmentar sinó la variable que defineix els Grups de Morbiditat Ajustada (GMA) i, sobretot, la presència de neoplàsies (formació anormal d’un teixit amb caràcter tumoral) i tenir més de quatre malalties cròniques.
Figura 1. Resultats per la despesa sanitària total
Notes: SES – Nivell Socioeconòmic. GMA – Grups de Morbiditat Ajustada.
Especifiquem un Model Lineal Generalitzat amb efectes fixos per regions i anys.
Però no només són rellevants els factors que determinen la despesa, sinó quina és la distribució d’aquesta despesa en la població. Com hem vist al principi de l’entrada i en línia amb el que mostra la literatura, una petita part de la població concentra una alta proporció de la despesa sanitària (Blumenthal et al, 2016; Vela et al, 2019). En concret, les dades ens mostren que per a una població ≥ 55 anys, el 5% amb més despesa sanitària representa el 41% de la despesa sanitària total i que l’1% en representa el 17%. Mentre que la mitjana de despesa sanitària per a tota la mostra és d’uns 2.000 € per pacient i any, per al 5% amb més despesa la mitjana de despesa és de 16.000 € i per a l’1% amb més despesa és de 33.000 €. La probabilitat d’estar entre el 5% o l’1% de persones amb una despesa sanitària més elevada ve determinada, seguint els resultats anteriors, per les multimorbiditats i, en menys mesura, per la mort.
Seguint amb aquesta idea, també ens interessa veure el nombre d’anys que el pacient forma part del grup del 5% o l’1% amb més despesa sanitària. El nombre d’anys en el grup de despesa més alta (5% o 1%) té una tendència decreixent, i la mort del pacient n’és una de les raons. Tot i això, els resultats de les regressions que expliquen el nombre d’anys en què una persona forma part d’aquest 5% o 1% mostren que un dels factors principals també són les multimorbiditats. El patró és molt similar si mirem el nombre d’anys consecutius en què una persona es troba en el 5% o l’1% amb la despesa sanitària més elevada.
Per concloure, en aquest estudi identifiquem les multimorbiditats com a un dels principals factors que contribueixen a augmentar la despesa sanitària a Catalunya. Els resultats ens permeten predir les característiques d’aquells pacients que és probable que tinguin una despesa sanitària més alta en el futur. Digerir aquesta informació i actuar en conseqüència pot servir al sistema sanitari català per aplicar mesures de prevenció i planificació en el grup de pacients més vulnerables.
Imatge de capçalera subjecta a Llicència Creative Commons.
