L’historiador i politòleg Benedict Anderson va definir la nació com una comunitat imaginada: una comunió entre gent que no es coneixen els uns als altres però que es veuen a si mateixos com a membres d’un mateix grup. Aquest sentit de pertinença parteix de la creença que hi ha una història i un conjunt de característiques comunes que els fan constituir una comunitat amb interessos i objectius compartits, independentment de les diferències regionals i socials dels seus membres. A l’article “Intergroup Contact and Nation Building: Evidence from the Spanish Military Service” publicat al Journal of Public Economics, estudiem com es genera aquest sentit de pertinença i, en concret, si el contacte entre persones de diferents regions d’un país ajuda que els individus desenvolupin un sentiment compartit de pertinença, és a dir, a construir una identitat nacional comuna.
El major repte per a estudiar l’efecte del contacte amb ciutadans d’altres regions sobre la identitat nacional és que el contacte no acostuma a ser aleatori. Com que triem les persones amb qui tenim més relació, les persones que tenen contacte amb persones d’altres regions acostumen a ser també les que ja tenien menys prejudicis cap a aquestes persones abans del contacte. Pensem, per exemple, en dos hipotètics catalans: en Gabriel i en Carles. En Gabriel té molts amics de Madrid i en Carles no en té cap. És molt probable que en Gabriel se senti més espanyol que en Carles però potser el contacte amb gent de Madrid no hi ha tingut res a veure i, de fet, la raó per la qual en Gabriel té tants amics a Madrid és, precisament, perquè ja se sentia més proper als madrilenys.
Com podem, llavors, mesurar l’efecte del contacte amb gent de la resta d’Espanya? Idealment, voldríem fer un experiment: agafar un grup de catalans, dividir-lo aleatòriament en dos i enviar la meitat del grup a Madrid i l’altra meitat a Barcelona i, al cap d’un temps, preguntar per la seva identitat als qui hem enviat a Madrid i fer el mateix amb els qui hem enviat a Barcelona. Evidentment, un experiment com aquest hauria sigut molt costós i de difícil implementació, així que vam buscar si hi havia alguna política que distribuís els ciutadans aleatòriament a diferents indrets del país. Investigant i reflexionant vam trobar una manera de demostrar la nostra tesi: la famosa “mili”. El servei militar obligatori espanyol del qual n’hem sentit tantes anècdotes dels nostres pares.
Entre el 1987 i el 1991 una loteria nacional determinava el destí del servei militar dels joves espanyols. Concretament, els joves d’una mateixa província havien d’anar a una destinació o una altra en funció del dia i mes del seu naixement. El sorteig determinava les dates que separaven les diferents destinacions tal i com podem veure a la següent taula per a la província de Barcelona el 1988. Aquell any, els nascuts entre el 31 de maig i el 25 de desembre van haver de fer la mili a la regió de Pirineus Orientals on pertanyia la província de Barcelona, és a dir, es van quedar a Catalunya En canvi, els nascuts entre el 26 d’abril i el 27 de maig van haver de marxar a Madrid.
Taula 1. Sorteig militar per a la província de Barcelona el 1988
A la pràctica, això implicava que individus d’una mateixa província acabaven fent el servei militar a diferents destinacions per pur atzar. Per tant, vam trobar un experiment natural perfecte per a mesurar l’impacte del contacte amb gent d’altres regions sobre identitat nacional. Creuant els resultats d’aquesta loteria nacional amb enquestes del CIS recents (ESGE 2013, 2015 i 2017) vam poder calcular quin és l’efecte a llarg termini —25 anys després del servei militar— de fer la mili en una altra comunitat autònoma respecte de fer-la a la pròpia.
Què trobem?
Les persones a qui els va tocar fer el servei en una altra comunitat d’Espanya, al cap de 25 anys és un 15% més probable que se sentin espanyoles en comparació amb les que van fer la mili a prop de casa. El resultat, però, es dona només per als nascuts a comunitats autònomes amb forts nacionalismes perifèrics (Catalunya, Galícia, el País Basc i Navarra). Als procedents de la resta d’Espanya la destinació del servei militar no els canvia la identitat nacional.
Trobem també que aquest canvi d’identitat té conseqüències electorals per a les persones nascudes a regions amb un nacionalisme perifèric fort. Aquells que van ser destinats a una altra comunitat autònoma tenen un 13% menys de probabilitat de votar un partit nacionalista perifèric que els qui van ser destinats a la seva comunitat. A més, també és més probable que participin a les eleccions generals espanyoles, concretament un 17% més probable.
D’acord, fer la mili fora de la teva comunitat autònoma d’origen augmenta la identitat nacional, però segur que és per la relació amb altres espanyols? Tenim dues raons per a pensar que és així.
En primer lloc, perquè malgrat que a totes les destinacions hi havia reclutes de diferents comunitats autònomes, l’assignació estava dissenyada perquè la major part de reclutes fes el servei militar a la seva pròpia comunitat, de forma que els qui feien el servei militar a una altra regió també estaven més exposats al contacte amb joves d’altres regions que els qui el feien a la seva pròpia comunitat. En segon lloc, perquè trobem que haver fet la mili fora augmenta la probabilitat de declarar, al cap de 25 anys, que es tenen amics, o fins i tot la parella, nascuts en una altra comunitat. En altres paraules, fer el servei militar en una altra comunitat autònoma augmenta les relacions estretes amb persones d’altres regions, més enllà de l’any de servei militar.
Taula 2. Resultats sobre identitat i vot
L’article demostra que la distribució de joves de diferents comunitats autònomes a tot el territori espanyol va contribuir a la formació d’una identitat nacional compartida a Espanya. Convé destacar que aquests efectes no estan directament relacionats amb el servei militar, de manera que cal esperar resultats similars amb altres polítiques que fomentin la mobilitat geogràfica dels joves com, per exemple, les polítiques que promouen programes d’intercanvi educatiu. Des de 1987, més de 12 milions de joves europeus han participat al programa Erasmus per viure i estudiar a altres països europeus. Tot i que hi ha un cert consens que el programa Erasmus ha tingut èxit a l’hora de fomentar la identitat europea, no hi ha estudis que avaluïn el seu impacte causal. Tanmateix, si els responsables polítics europeus volen fomentar la identitat europea, els nostres resultats indicarien que l’impuls de polítiques que arribin a públics més amplis, com ara beques més generoses, tindrien èxit per a assolir més europeisme. Evidentment, el mateix serveix en la direcció oposada. Si els governants d’un país volguessin fomentar la seva identitat a costa de l’europea, haurien de dificultar els intercanvis amb altres europeus. No sembla doncs casual que una de les primeres mesures del Regne Unit després del Brexit fos precisament sortir del programa Erasmus.
Més enllà de l’efecte sobre la identitat nacional, els resultats d’aquest article mostren que les polítiques que permeten a les persones conèixer-se millor i relacionar-se entre elles ajuden a crear identitats compartides. Així doncs, si es vol reconstruir la cohesió social cal defugir la segregació i generar espais comuns perquè persones de diferent ideologia i condició socioeconòmica es trobin i interactuïn.
La meva experiència i la de tota la gent de la meva generació amb la que parlava del tema és que la mili era una fàbrica d’indepes (la de nois que vaig conèixer nascuts aquí de pares de fora que ni parlaven català i en acomiadar-nos cridaven “Visca la Terra”!) , i més encara si et tocava fora.
I no només la mili. De tota la vida que conèixer espanyols és una bona manera de reafirmar-te en l’independentisme.