L’estudi Deslocalització industrial a Catalunya: impacte, determinants i perspectives, elaborat pel Gabinet d’Estudis Econòmics de la Cambra de Comerç de Barcelona per encàrrec del Departament d’Empresa i Coneixement de la Generalitat, dins de la col·lecció Papers de l’Observatori de la Indústria, analitza el fenomen de la deslocalització industrial a Catalunya en el marc del canvi estructural derivat de la creixent globalització, al llarg de les dues primeres dècades del segle actual. L’estudi aporta evidència del fet que l’obertura creixent de l’economia catalana a l’exterior, intensificada entre els anys 2000 i 2018 amb la integració en la UEM (Unió Econòmica i Monetària de la Unió Europea), ha tingut un impacte net positiu sobre l’ocupació i la productivitat de la indústria manufacturera catalana considerada en el seu conjunt. Els resultats de l’estudi permeten afirmar que la destrucció d’ocupació imputable a la deslocalització ha estat superada per la creació de nova ocupació gràcies al creixement dels mercats derivat d’una major i millor integració comercial de la indústria catalana en l’economia global. La pèrdua neta d’ocupació a la indústria durant el període de referència és imputable principalment al canvi tecnològic i ha estat compensada per la creació de nova ocupació als serveis.
No obstant això, els nous llocs de treball haurien estat ocupats per persones amb nivells formatius i grups d’edat diferents d’aquells que els han perdut com a conseqüència de la deslocalització o de la competència exterior. L’estudi també aporta evidència que l’impacte negatiu de la globalització afecta especialment segments d’activitat amb nivells de productivitat, rendibilitat i inversió per ocupat per sota de la mitjana de la indústria. En alguns casos, els treballadors afectats troben ocupació en activitats de serveis alternatives, possiblement amb nivells retributius i de productivitat inferiors, i en d’altres, tenen dificultats importants per trobar una nova ocupació —tot i que els efectes nets al conjunt de l’economia siguin clarament positius. A més, l’impacte indirecte sobre els proveïdors de proximitat i l’impacte induït sobre el consum i el comerç de les zones més afectades poden ser tant o més importants —en alguns casos amb efectes negatius persistents que abasten el conjunt d’una determinada àrea territorial amb un grau elevat de concentració sectorial.
L’estudi analitza successivament tres fenòmens complementaris associats amb la globalització: (i) la deslocalització empresarial, (ii) la relació entre inversió estrangera i localització o deslocalització i (iii) la deslocalització de l’activitat. Pel que fa a la deslocalització empresarial, a l’estudi s’analitza una mostra de 82 casos d’empreses amb establiments productius a Catalunya que han traslladat part o tota la producció a altres països, o que han cessat o reduït l’activitat, per diferents motius (per reduir costos, com a conseqüència de la reestructuració d’un grup empresarial multinacional o per no poder fer front a la competència exterior), entre els anys 2000 i 2018. El resultat d’aquests trasllats o tancaments d’empreses ha estat la pèrdua de 15.219 llocs de treball al llarg dels 19 anys analitzats (és a dir, una mitjana de 846 treballadors acomiadats per any). La imatge general que emergeix d’aquestes dades és la d’una primera onada d’intensa deslocalització, anterior a la crisi iniciada el 2008, la qual va afectar principalment sectors de baix valor afegit, més exposats al risc de deslocalització cap a economies amb costos laborals inferiors en una etapa de forta integració comercial a escala europea (Europa de l’Est) i mundial (la Xina). Durant els anys de recuperació 2014-2018, el descens en el nombre de casos i de treballadors afectats coincideix amb una menor representació dels sectors amb major risc de deslocalització, possiblement perquè en l’onada anterior i durant la crisi ja s’hauria produït un important ajustament de la capacitat productiva a les noves condicions de competitivitat en aquests sectors.
L’anàlisi de la inversió estrangera en empreses no financeres a Catalunya amplia el focus de l’estudi i mostra l’impacte net notablement positiu de les filials d’empreses estrangeres sobre el valor afegit brut (VAB) agregat, l’ocupació, la productivitat, les remuneracions salarials i les exportacions del sector privat del conjunt de l’economia catalana, al llarg del període per al qual es disposa de dades (2008-2017). Durant aquest període, el nombre de filials augmenta un 67,6% (mentre que les empreses amb assalariats han disminuït un 13,2% al conjunt de l’economia). El VAB generat per aquestes filials creix un 48,2% (2,7% al conjunt de l’economia), passant de representar un 9,8% del PIB del sector privat el 2008 a un 13,8% el 2017. L’ocupació creix un 32,8%, passant de 324.101 persones ocupades a 430.374: un increment de 106.273 persones, superior en 62.414 persones al nombre total d’afectats per ERO a la indústria entre 2008 i 2017 (43.859 persones) i que multiplica per 22,5 els afectats per deslocalització empresarial identificats a la base de dades de l’estudi durant el període 2008-2017 (4.727 persones). La productivitat de les filials és un 7,5% superior de mitjana a la del sector privat. La inversió en actius productius de les filials estrangeres creix un 32,5% i augmenta el seu pes en la Formació Bruta de Capital Fix del conjunt de l’economia catalana (incloent la residencial), que passa del 6,4% el 2008 al 10,8% el 2017. Finalment, les exportacions de les filials van augmentar un 22,3% entre 2014 i 2017 (únic període per al qual es disposa d’aquesta informació), fins a representar un 47,3% de les exportacions de mercaderies catalanes el 2017, amb progressió ascendent tots els anys de la mostra.
No obstant això, tant la inversió estrangera com la deslocalització empresarial capten una part menor del fenomen més ampli de la deslocalització de l’activitat en el seu conjunt. El penúltim capítol de l’estudi s’ocupa d’aquesta qüestió, que és difícilment distingible de l’impacte de la globalització sobre la indústria catalana en sentit ampli. En el cas dels períodes i dels sectors de la indústria catalana analitzats en aquest estudi s’observen sectors amb tendència estructural a la deslocalització i sectors amb tendència a la localització i a la integració comercial internacional. Entre els primers destaquen especialment tèxtil i confecció, arts gràfiques, plàstics, productes metàl·lics, equips elèctrics, productes informàtics i electrònics, i material de transport. Entre els segons, els sectors alimentari, químic, farmacèutic i metal·lúrgic. L’estudi també posa de manifest que, en termes generals, el risc de deslocalització augmenta com més baix és el nivell salarial, de productivitat, d’inversió per ocupat i de rendibilitat. En tots aquests sectors cau el VAB i l’ocupació al llarg del període analitzat (2008-2017). A la inversa, els sectors amb nivells de productivitat, salarials i rendibilitat més elevats tendeixen a ser els que mostren un major grau de complementarietat entre produccions de diferent origen i, per tant, es caracteritzen per un major grau d’integració internacional. En aquests sectors, el VAB augmenta al llarg del període, però no sempre ho fa l’ocupació, com a conseqüència dels efectes del canvi tecnològic estalviador de força de treball.
Una qüestió fonamental és l’impacte de l’acció conjunta de la deslocalització i de l’expansió dels mercats derivada de la creixent integració comercial sobre l’ocupació agregada al conjunt de la indústria. Per respondre aquesta pregunta, a l’estudi se separa l’impacte sobre l’ocupació com a conseqüència dels increments de productivitat associats amb la difusió del canvi tecnològic, de les variacions en l’ocupació que es deriven de l’expansió dels mercats i de la substitució de producció domèstica per producció estrangera. L’efecte net d’aquests dos últims factors representaria l’impacte de la globalització sobre l’ocupació industrial. Els resultats obtinguts imputen en primer lloc al canvi tecnològic una reducció de 578.000 llocs de treball que ja no serien necessaris per produir el VAB industrial de l’any 2018 en comparació amb els existents l’any 2000. En segon lloc, els llocs de treball perduts (o directament creats a l’estranger) com a conseqüència de la substitució de producció domèstica per producció estrangera s’estimen en 76.000, que queden més que compensats pels 412.000 nous llocs associats amb l’expansió dels mercats. Per tant, l’efecte de la globalització sobre l’ocupació aportaria uns 272.000 llocs nets, que compensen en part els destruïts pel canvi tecnològic, fins a arribar a una pèrdua total de 242.000 llocs de treball a la indústria manufacturera catalana entre 2000 i 2018.Finalment, en el cas de l’economia catalana s’ha analitzat també fins a quin punt la pèrdua neta de llocs de treball a la indústria ha estat compensada als serveis. Els resultats obtinguts ens indiquen que, per un costat, els 242.000 llocs de treball perduts a la indústria entre 2000 i 2018 queden més que compensats pels 767.000 nous llocs de treball creats als serveis durant el mateix període. No obstant això, tant la productivitat com els salaris són inferiors de mitjana als serveis i han crescut menys al llarg del període. Com a resultat, la productivitat a la indústria ha passat de ser un 3,8% superior a la dels serveis l’any 2000 a un 31,5 % superior el 2018. Els salaris mitjans, al seu torn, han passat d’un 9,3% el 2000 a un 32,1% el 2018. Per tant, la transformació del model productiu induïda pels efectes conjunts del canvi estructural associat amb la globalització i el canvi tecnològic semblaria conduir a una major polarització entre una indústria de menor dimensió en volum d’ocupació però molt més productiva i uns serveis que ocupen una fracció superior de l’ocupació total, amb creixements molt inferiors de la productivitat. És una distinció important, ja que a mesura que la indústria perd pes el seu impacte sobre la productivitat agregada és menor i aquesta variable essencial per a la generació sostenible de riquesa passa a dependre cada vegada més d’un sector serveis que fins ara no ha mostrat prou capacitat per traduir el canvi tecnològic en eficiència productiva –ni a Catalunya ni tampoc a moltes altres economies.
