Aquesta entrada constitueix una síntesi de l’anàlisi feta al si de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya. Podeu consultar l’anàlisi completa en aquest enllaç
L’Espanya buidada i la concentració econòmica a la capital de l’Estat, vasos comunicants d’una evidència aclaparadora, a ulls de la Cámara de Comercio i el Consejo General de Economistas de España són un resultat molt exitós, pel fet que les comunitats amb menor PIB per capita l’any 1975 són les que més l’han vist augmentar durant els 45 anys posteriors. No tenen en compte, però, que aquest major augment de PIB per capita va de bracet de la seva regressió poblacional i, en conseqüència, és com la flor de l’atzavara: el preludi de la seva mort.
Per comprovar-ho n’hi ha prou amb posar ambdues variables juntes: l’evolució de la població, determinada per la generació d’ocupació, i l’evolució del PIB per capita. Ho fem al gràfic adjunt, on podem veure l’altíssima correlació inversa que tenen.
Increment de població i de PIB per càpita. 1975-2019
Una correlació de -0,65, que arriba al -0,91 si no tenim en compte les tres regions cantàbriques, amb un creixement baix tant de població com de PIB per capita. Per a tota la resta, com més ha augmentat la població, menys ho ha fet el PIB per capita i viceversa. I no per casualitat!
El PIB per capita és el resultat del producte per treballador multiplicat pel quocient treballadors/població. Dos components que es veuen fortament afectats per l’increment d’ocupació i de població. Pel que fa al producte per treballador, la destrucció d’ocupació rere la pèrdua de població sempre comença pels llocs de treball de menor valor afegit, cosa que fa que augmenti la mitjana del producte per treballador dels que romanen. Exactament el contrari del que succeeix quan es creix i es creen molts llocs de treball, entre els quals també n’hi ha de baix valor afegit.
Pel que fa al quocient treballadors/població, la caiguda de la natalitat té un primer impacte positiu —ja que fa augmentar el percentatge de població en edat de treballar— que després es torna negatiu amb l’augment de la taxa d’envelliment. Aquest fenomen afecta totes les comunitats autònomes i de manera més intensa les que han perdut població, quelcom que en el passat ha afavorit un major augment de PIB per capita i que ja avui i en el futur afavorirà just el contrari.
Per tot plegat estem davant d’un major increment del PIB per capita de les regions en regressió poblacional. Una tendència que, de mantenir-se en el temps, porta a la irrellevància, primer, i a la desaparició, després. Això es pot considerar un indicador d’èxit? Certament, tampoc ho és l’extrem contrari, de creixement poblacional a costa del PIB per capita, ja que és una tendència igualment insostenible. Com en tantes altres coses, la virtut i la sostenibilitat es troben en el punt mitjà, on se situen comunitats com ara Navarra, la Rioja i Catalunya, amb un increment poblacional i de PIB per capita al voltant de la mitjana. Mentre que Madrid, amb un increment poblacional dels més alts i un creixement de PIB per capita no gaire per sota de la mitjana, ha vist augmentar el seu pes econòmic de manera espectacular.
Variació pes econòmic: PIB CCAA/PIB Espanyol (1975-2019)
Mentre que la convergència en PIB per capita es deu a motius espuris, el que sí que hi ha hagut ha estat un important procés de concentració econòmica a la capital, que de fet ha continuat un procés iniciat durant el franquisme. Per cert que durant el franquisme també hi va haver convergència “espúria” en PIB per capita; llavors via migracions interiors, com més recentment via immigració.
Llavors la descentralització autonòmica, què ha canviat?
Sense embuts, molt poques coses. Independentment de la seva contribució fiscal, les comunitats autònomes participen dels ingressos de l’Estat per proveir uns serveis públics equivalents arreu; és a dir, bàsicament gestionen una despesa pública com ho poden fer, a tall d’exemple, els departaments a França. Mentre que la inversió i la seva gestió, amb capacitat de modelar el territori, roman en mans de l’Estat i aquest ha triat potenciar el centre com a km 0 de totes les infraestructures.
Si mirem com han evolucionat el guany o pèrdua de pes econòmic i de participació en l’estoc de capital públic, la correlació és evident i la més afavorida, amb molta diferència, és Madrid.
Pes econòmic i participació a l’estoc de capital públic de l’Estat
Així doncs, els resultats anteriorment vistos de concentració i desertització no són en absolut aliens al model autonòmic sinó la seva plasmació. Amb un greuge afegit: un finançament per capita que sense assolir-ho pretén ser equivalent arreu suposa unes fortes transferències fiscals de les regions amb més ocupació (i contribució fiscal) a les que en tenen menys, que donen lloc a un doble greuge relacionat, aquí també, amb l’evolució demogràfica.
En primer lloc, un menor finançament per capita allà on ha augmentat la població i on, per tant, cal finançar la construcció d’escoles i hospitals suposa menys diners per a la provisió del servei, particularment pressionat si l’augment poblacional es deriva de fluxos migratoris, com és el cas. En segon lloc, l’augment d’ocupació/població porta associat un major increment de preus i, per tant, menys diners en termes reals.
Creixement poblacional i finançament, per CCAA. Període 2002-2018
De tot això en dona compte l’índex regional europeu de progrés social, segons el qual Catalunya i les Balears ocupen les posicions 12 i 13, de 17, malgrat que en PIB per capita siguin la quarta i la cinquena, respectivament. Per contra, les comunitats més ben finançades, que són la Rioja i Cantàbria, guanyen quatre posicions a l’índex de progrés social amb relació al rànquing segons PIB per capita.
Afegim, per acabar, que no pocs autors defensen que les transferències fiscals interregionals no només s’han demostrat incapaces de reduir la bretxa d’ocupació entre comunitats autònomes —i com a conseqüència la disparitat en PIB per capita i creixement—, sinó que fins i tot n’impossibiliten la reducció, ja que allunyen el quocient salaris/productivitat del nivell necessari per assolir una taxa d’ocupació satisfactòria.
La imatge de capçalera està subjecta a llicència creative commons
Ara que sembla que fins i tot el Cercle d’Economia (https://cercledeconomia.com/nota-dopinio-agenda-reformista-en-benefici-de-les-noves-generacions/) ja ha caigut del cavall, em sembla que és imprescindible agrair l’anàlisi d’en Jordi Angusto i en Josep Reyner i la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya. El document que citen (https://economistas.es/Contenido/Consejo/Estudios%20y%20trabajos/CGE-Estudio_45_anos_evoluci%C3%B3n_econ%C3%B3mica%2C_social_empresarial_CCAA.pdf?_t=1613559442), elaborat de manera conjunta per la Cámara de Comercio de Espanya i el Consejo General de Economistas de España presenta, en la meva opinió, notables mancances i arriba a conclusions que són molt discutibles. Em sembla molt saludable que a 5centims.cat es posi de relleu aquesta circumstància.