Lectures 47
Temps de lectura7 minuts

La pandèmia ha accentuat les bretxa de gènere en el total d’hores treballades dins i fora de la llar. En aquesta entrada es proposen algunes mesures per revertir aquesta tendència. Una versió molt semblant d’aquest article va ser publicat en anglès a The Commons una iniciativa d’Andrea Gurwitt dins del projecte Iniciative for Policy Dialogue dirigit pel professor i premi nobel d’economia Jospeh Stiglitz.

Durant la pandèmia i en la majoria dels països industrialitzats, la caiguda de l’ocupació entre les dones ha estat més gran que entre els homes. Això podria explicar la seva major dedicació al treball no remunerat. Tot i això, aquesta no pot ser l’única raó, ja que fins i tot en parelles heterosexuals on ambdós han mantingut la feina, les dones han invertit més hores en les tasques domèstiques i la cura d’infants que els homes.

En un estudi que hem dut a terme per al cas espanyol documentem que des de la irrupció del nou virus, la bretxa de gènere en la duració de la jornada laboral setmanal (incloent treball remunerat i no remunerat) ha augmentat en sis hores (vegeu la figura 1). Durant el confinament, les dones van reduir el número d’hores dedicades al treball remunerat, però menys que els homes, i van augmentar les hores dedicades al treball no remunerat. En aquest estudi també documentem que durant el confinament, els homes van augmentar lleugerament la seva participació en les tasques domèstiques i de cura dels infants i, tot i això, el gruix d’aquestes tasques va continuar en mans de les dones. Altres investigadors han trobat resultats similars per als EUA, Itàlia i el Regne Unit.

Figura 1: Número d’hores setmanals dedicades al treball remunerat i no remunerat

Nota: La mostra inclou homes i dones que conviuen en parelles heterosexuals amb menors de 17 anys a càrrec. Abans fa referència al període immediatament anterior a la declaració de l’estat d’alarma el 13 de març de 2020; Durant fa referència al període del primer estat d’alarma (maig 2020); Després fa referència al període posterior al confinament i la primera onada (novembre i desembre 2020). Les tasques domèstiques inclouen: netejar la casa, tenir cura de la roba, anar a comprar, fer el menjar, i les gestions i les reparacions domèstiques. La cura d’infants inclou: les cures físiques, les emocionals (incloent els deures) i el temps d’oci. 

Aquests resultats suggereixen que les teories neoclàssiques basades en el poder de negociació i la disponibilitat horària que s’han fet servir tradicionalment no son suficients per explicar la desigualtat en la distribució de les tasques no remunerades durant la pandèmia. Altres explicacions basades en l’existència de normes socials sobre el paper de l’home i la dona en la societat poden a ajudar a entendre la persistència de les bretxes de gènere tant dins com fora de la llar. De fet, Marianne Bertrand durant la seva lliçó magistral AEA Distinguished Lecture abans de l’arribada del nou virus ja es va fer ressò de la importància de les normes socials per entendre les importants desigualtats de gènere que persisteixen en tots els països industrialitzats. Aquestes explicacions alternatives insisteixen que les bretxes de gènere al mercat de treball s’originen després del naixement del primer fill. A més a més, diversos estudis han assenyalat que aquesta penalització laboral associada al fet de tenir fills sembla tenir un origen cultural; és a dir, tradicionalment la dona exercia el paper de cuidadora principal dins la llar, i aquest paper sembla persistir en el temps, independentment de l’evolució laboral de les dones.

L’experiència de la crisi de la Covid-19 ens ha deixat més evidència sobre els efectes tan perversos que poden tenir les normes socials en la desigualtat de gènere. L’augment de la dedicació al treball no remunerat entre les dones des de la irrupció de la pandèmia pot tenir elevats costos professionals si aquesta tendència no s’inverteix. Per tant, és necessari implementar mesures per erradicar les normes socials tradicionals i fomentar una distribució més igualitària del treball no remunerat dins les llars. Determinades polítiques públiques i canvis en l’organització del treball poden servir per compensar els efectes negatius de les normes socials sobre la desigualtat de gènere.

Algunes polítiques familiars, com per exemple els permisos de paternitat, poden incentivar la participació masculina en la cura dels infants i promoure comportaments oposats als estereotips de gènere. Alguns estudis han demostrat que reservar als homes setmanes del permís per naixement d’un fill serveix per augmentar la seva participació en les tasques de cura no només durant les setmanes de permís sinó també més a llarg termini.

Durant la crisi de la pandèmia, permisos semblants per tenir cura dels infants reservats tant per al pare com per a la mare podrien haver promogut una distribució més igualitària de les tasques de cura dels infants. En una enquesta que vam realitzar després del primer confinament durant els mesos de novembre i desembre de 2020 a una mostra representativa de famílies de l’Estat espanyol, vam trobar que el 28% dels enquestats havia hagut de quedar-se a casa a càrrec dels infants des de l’inici del curs escolar al setembre de 2020, ja que el menor no havia pogut assistir a l’escola per alguna raó relacionada amb el nou virus (infecció, quarantena, etc.). En un 49% dels casos, van ser les mares les que s’hi van quedar. En la resta de casos, els menors es van quedar amb els pares (27%), els avis (13%) o es van buscar altres solucions (11%). 

Les absències a la feina per tenir cura dels infants també eren més freqüents entre les dones abans de la pandèmia. Aquestes absències tenen efectes negatius sobre el desenvolupament professional de les dones i justifiquen la prevalença de la discriminació estadística. Per tant, en l’era postpandèmica serien desitjables permisos d’igual durada per a pares i mares per tenir cura dels infants quan estan malalts o quan no poden participar amb normalitat en les seves activitats acadèmiques. Aquesta mena de polítiques podrien alleujar una càrrega que tradicionalment han assumit les dones.

La pandèmia també ens ha deixat canvis importants en l’organització del treball. A la primavera de 2020, durant la primera onada, es va “encoratjar” molts treballadors a treballar des de casa. Des de llavors, el teletreball s’ha popularitzat. Els horaris laborals també s’han flexibilitzat per fer compatibles les responsabilitats laborals i les familiars. El teletreball és una gran alternativa per mantenir la feina mentre es fa front a les creixents responsabilitats familiars que ens ha deixat la pandèmia. Però en un context de normes socials tradicionals, aquesta nova manera de treballar pot reforçar l’especialització de les dones en les tasques domèstiques. De fet, la major presència de dones en feines flexibles i amb més possibilitat per compaginar la vida familiar i laboral pot ser una de les causes que expliquin l’augment de la bretxa de gènere en el treball no remunerat durant els últims mesos.

La flexibilitat laboral pot ser una característica desitjable d’un lloc de treball. Tot i això, cal prendre mesures perquè tant homes com dones participin d’aquesta nova manera de treballar. En un article recent, l’economista Nick Bloom assenyalava la importància de limitar el teletreball a un número reduït de dies de la setmana per preservar els beneficis associats a la presencialitat. A més a més, limitar el número de dies que es treballa des de casa podria frenar l’increment de l’especialització femenina en el treball no remunerat. 

Els horaris laborals també s’haurien d’ajustar per fer-los compatibles amb els horaris escolars i aturar així la creixent participació de les dones en feines de mitja jornada o un possible augment de la inactivitat laboral. Per últim, una oferta de qualitat i gratuïta de llars d’infants permetria a les dones invertir més temps en la seva carrera professional i reduir les negociacions dins la llar sobre qui s’ocupa dels fills. 

La pandèmia ha accentuat la desigualtat de gènere en el treball no remunerat i això pot tenir conseqüències greus per al desenvolupament professional de les dones. És, per tant, urgent i necessari implementar polítiques familiars i reformar la manera d’organitzar la feina per tal de fomentar una distribució més igualitària del treball tant dins com fora de la llar.

About Post Author

Lídia Farré (@farre_lidia)

La Lídia Farré és professora d’economia a la Universitat de Barcelona i investigadora afiliada a l’Institut d’Anàlisi Econòmica. És doctora en Economia (2006) per l’European University Institute. La seva investigació analitza aspectes relacionats amb la economia laboral, i més concretament, amb l’economia del gènere, les migracions, l’educació i la salut. Actualment la seva recerca es centra en el paper de les polítiques publiques per promoure la igualtat de gènere i el lideratge femení. Ha publicat els seus treballs a revistes com el Journal of Human Resources, Journal of Public Economics, Journal of Development Economics, entre d'altres. També és la vicepresidenta del comitè sobre la situació de les dones en economia (COSME) i coeditora del blog econòmic 5centims. Ha estat consultora pel Banc Mundial i la Comissió Europea.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris