L’economia de les feinetes (gig economy) està en creixement. Tot i això, la recerca sobre els seus efectes està encara a les beceroles per falta de dades oficials detallades. Avui el Juan J. Dolado ens explica els pros i contres d’aquest instrument contractual resumint els resultats de la seva investigació recent.
Less Than Zero és una cançó del primer àlbum d’Elvis Costello de 1977 molt coneguda per la gent de la meva generació. Zero és també l’expressió habitualment utilitzada per a referir-se als contracte de zero hores (ZHC) que s’han estès al Regne Unit (RU) després de la Gran Recessió, especialment en sectors amb salaris baixos. Aquests contractes de l’economia de feinetes (gig economy) eximeixen els empresaris del requisit de proporcionar un nombre mínim d’hores de feina, al mateix temps que permet els treballadors de rebutjar un encàrrec de treball sense patir represàlies. Han esdevingut el focus d’un debat encès als mitjans de comunicació britànics i també en l’àmbit polític, ja que afecten gairebé un milió de treballadors (gairebé el 3% dels ocupats, vegeu la figura 1).
Figura 1: Treballadors amb ZHCs i tendències de Google per a “Zero-Hours Contracts” (UK LFS).
D’una banda, els empresaris i alguns treballadors assenyalen els beneficis de tenir contractes laborals flexibles en condicions de demanda incerta i fluctuant. D’una altra, els sindicats i altres comentaristes han expressat una gran preocupació per la possible explotació dels treballadors, especialment dels que treballen per a plataformes digitals (vegeu Dube et al., 2020 i la pel·lícula de Ken Loach Sorry we missed you). Per tant, en termes de benestar, els ZHCs aporten més o menys que zero? Aquesta controvèrsia té implicacions importants per a la regulació de les relacions laborals. En la mateixa línia, hi ha controvèrsies semblants en altres països de l’OCDE, en què aquesta mena de contractes han sorgit amb força amb el creixement de la nova economia digital (Angrist el al., 2017).
Malgrat aquests debats, la recerca sobre els efectes dels ZHCs es troba encara a les beceroles, ja que fa molt poc que es compta amb dades oficials detallades.
Per a compensar aquestes deficiències s’ha obtingut evidència sobre els efectes d’aquests contractes mitjançant qüestionaris específics (Katz i Krueger, 2019; Boeri et al., 2020) o experiments de camp (Mas i Pallais, 2017). Un altre enfocament es basa a combinar un model estructural amb la informació empírica proporcionada per les dades de les enquestes de població activa. Aquest és l’enfocament adoptat en un article recent de Dolado et al. (2020) en què busquem entendre els pros i els contres dels ZHCs partint de la calibració i simulació d’un model de mercat laboral friccional amb empreses i treballadors heterogenis en la valoració dels ZHCs en oposició als contractes regulars (típicament feines a temps parcial i temporals amb hores fixes). D’una banda, les empreses es caracteritzen per una volatilitat en les seves comandes major o menor. D’una altra, donada la limitació de temps disponible, els treballadors difereixen quant a la utilitat que obtenen a treballar menys hores. Ja que en els ZHCs és més freqüent treballar menys hores, es crea una preferència a favor o en contra d’aquests contractes. Consegüentment, sorgeixen valoracions diferents entre diversos tipus de contracte, la qual cosa comporta una diversitat de patrons d’emparellament entre les empreses que trien oferir ZHCs o contractes regulars i les diferents categories de treballadors.
En particular, el nostre model emfasitza tres canals a través dels quals els ZHCs afecten el mercat laboral: (i) un efecte de creació d’ocupació, ja que les empreses que s’enfronten a una demanda més volàtil només operen mitjançant aquesta mena de contractes flexibles; (ii) un efecte de substitució, pel qual algunes feines que serien viables amb contractes regulars s’anuncien com a ZHCs, i (iii) un efecte de participació, ja que els treballadors que prefereixen horaris de treball flexibles només s’incorporen al mercat laboral quan hi ha ZHCs disponibles.
El nostre estudi se centra específicament en el segment del mercat laboral del RU de salaris baixos, en què els treballadors reben si fa no fa el salari mínim, i que representa cap al 7% de l’ocupació assalariada total, amb una taxa de desocupació de prop del 10%. Documentem les característiques següents: (i) cap al 4,6% dels treballadors en aquest segment tenen un ZHC, és a dir, 1,5 vegades el pes en el mercat laboral agregat del RU; (ii) els ZHCs són més freqüents en els extrems de la vida laboral (per exemple, entre estudiants i semijubilats); (iii) la distribució dels treballadors per nivell educatiu és força similar a la dels contractes regulars; (iv) ‘Serveis d’allotjament i alimentació’, ‘Cures sanitàries i treball social’ i ‘Arts, entreteniment i recreació’ són les indústries que atrauen més ZHCs; (v) la distribució per gènere és similar a l’agregada, i (vi) la mitjana d’hores de treball setmanal és més baixa en els ZHCs que en els contractes regulars (19,4 vs. 28,1) i mostren més volatilitat. Finalment, un altre aspecte clau per a calibrar el model són les taxes de transició entre els diferents contractes i la desocupació. Es documenta que la transició cap a la desocupació és gairebé un 50% més alta des dels ZHCs que des dels contractes regulars, i que les transicions que involucren un canvi de tipus de contracte són predominantment dels primers als segons.
Motivats pel debat al RU sobre les conseqüències de la propagació dels ZHCs, fem servir el nostre model per a analitzar l’impacte de l’abolició dels ZHCs i l’impacte d’un augment del salari mínim en aquests contractes. Trobem que la prohibició dels ZHCs portaria a un augment de la taxa de desocupació en el mercat laboral de salaris baixos entre 2 i 2,7 punts percentuals, al mateix temps que deixarien de participar prop del 4% dels treballadors en aquest segment. No obstant això, el nostre model mostra els efectes de benestar mixtos dels ZHCs. En efecte, els nostres resultats racionalitzen les preocupacions dels treballadors que pateixen els costos dels horaris imprevisibles en els ZHCs que, tanmateix, són mitigades per les altres forces (més participació laboral i creació d’ocupació) que entren en joc en avaluar els efectes dels ZHCs en un entorn d’equilibri general.
Per acabar, el nostre model mostra que un augment del salari mínim porta a una més alta proporció de ZHCs ja que les empreses amb contractes regulars rendibles abans de l’augment els transformen en ZHCs per reduir costos.
