Cinc segles d’economia catalana en perspectiva comparada

Per començar el nostre viatge hem demanat al professor Albert Carreras que ens faci 5 cèntims dels darrers cinc segles de l’economia catalana per veure com ha evolucionat el PIB per càpita a Catalunya en relació als països europeus. La conclusió? Tot i que és veritat que hem vist temps millors, Catalunya encara es pot considerar avui un país relativament pròsper en relació als estàndards europeus.

Lectures 186
Temps de lectura5 minuts

Gràcies a un bon conjunt de treballs recents estem en condicions de proposar una visió comparativa de l’evolució de l’economia catalana en els darrers cinc segles (per a més informació podeu consultar aquí). Això és conseqüència de la recerca realitzada sobre l’evolució de les economies europees abans de mitjan segle XIX, en què s’ha arribat a un detall subestatal (NUTS 2, en terminologia comunitària). Tot i que les estimacions històriques són sempre incertes, aquestes, a més de noves, són comparables en qualitat a les millors estimacions europees. Ens permeten comparar la trajectòria de l’economia catalana (simplificada en un sol indicador: PIB real per càpita) amb la de qualsevol altra regió històrica de l’Estat espanyol des de 1530 fins a l’actualitat, amb la d’Anglaterra i la Gran Bretanya entre 1530 i 1860 i amb la de la Unió Europea anterior a l’ampliació cap a l’Est (la UE de 15 estats -aproximadament l’Europa Occidental-) de 1787 a l’actualitat. Reuneixo tota aquesta informació a la taula següent:

En comparació amb el conjunt dels actuals territoris de l’Estat espanyol, el PIB real per càpita de Catalunya ha progressat nou punts percentuals de 1530 a 2017. No és gaire. Però entre aquestes dues dates han passat moltes coses.

En una lectura més atenta de les xifres, podem veure que les xifres catalanes oscil·len entorn del nivell 100 (paritat) entre 1530 i algun moment de la segona meitat del segle XVIII. Podem, fins i tot, comparar els resultats catalans amb els anglesos. En els dos talls disponibles per al segle XVI (1530 i 1591) detectem que la posició catalana és ben semblant a l’anglesa. Aquesta proximitat en la prosperitat econòmica s’esvairà en el segle XVII tal i com s’aprecia a les dades del 1700. Anglaterra —i la Gran Bretanya des del Tractat d’Unió de 1707— s’enlairen ben per damunt de la resta d’Europa, excepte els Països Baixos.

Les dades del 1750 indiquen que el PIB real per càpita de Catalunya empitjora respecte del conjunt dels territoris de la corona borbònica, i empitjora molt respecte de la Gran Bretanya, La causa, per la part espanyola, són els impactes de la desfeta catalanoaragonesa en la Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta. Per la part anglesa és el seu afermament com a gran potència econòmica.

De 1750 a 1787 Catalunya inicia el seu camí cap a la industrialització. Guanya mercats metropolitans i colonials per a la seva indústria cotonera, de manera que escurça distàncies amb la Gran Bretanya i s’avança clarament respecte de la mitjana espanyola.

De 1787 a 1857 -seixanta anys que es corresponen força bé amb la primera revolució industrial- la prosperitat econòmica de Catalunya manté i amplia lleugerament la seva posició en el conjunt de l’Estat, però s’endarrereix respecte del Regne Unit i respecte del conjunt de l’Europa Occidental. El col·lapse del comerç colonial, la invasió napoleònica, la pèrdua de l’imperi continental americà i la traumàtica revolució liberal, amb dues guerres carlines, no permeten mantenir el pas dels països europeus que s’anaven industrialitzant.

Subratllem que es produeix un canvi de fonts i de mètodes per a Catalunya i Espanya, en què el 1857 acaben unes sèries, i el 1860 en comencen unes altres. De 1860 a 1900, la Catalunya que ja havia experimentat la industrialització tèxtil cotonera, anirà transformant-se en la “fàbrica d’Espanya”, segons la feliç expressió de Jordi Nadal. El seu PIB real per càpita salta del 114 al 184 per cent de la mitjana espanyola, i del 86 al 116 per cent de la de l’Europa Occidental. Són els anys de creixement comparatiu més ràpid.

Els nivells assolits el 1900 seguiran millorant malgrat la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, en les quals hi havia una important presència econòmica catalana. El tall de 1920, posterior a la bonança de la Primera Guerra Mundial, assenyala el punt àlgid de la prosperitat material catalana respecte de la mitjana estatal (204 per cent) i de la mitjana de l’Europa Occidental (146 per cent). Cap d’aquestes proporcions s’ha recuperat mai després. Ara fa cent anys que els catalans apareixien com més rics en comparació amb espanyols i europeus.

De 1920 a 1935 la posició catalana es desinfla força. Els grans beneficis obtinguts durant la Primera Guerra Mundial es perden i la prosperitat es difumina. El 1935, en plena gran depressió, els avantatges catalans s’havien reduït al 155 per cent respecte d’Espanya i al 104 per cent respecte de l’Europa Occidental. L’any 1950 aquests nivells aguantaran en comparació amb Espanya, però s’ensorraran respecte de l’Europa Occidental, i tornarà a quedar per sota de la mitjana (83 per cent). L’autarquisme econòmic fa molt de mal a l’economia espanyola i a la catalana comparades amb els seus veïns europeus.

L’experiència de 1950 a 1975 -els anys del desenvolupament accelerat durant l’Edat daurada- constitueixen gairebé amb precisió el revers de la medalla del període anterior: Catalunya -com tot Espanya- recupera distàncies respecte de l’Europa Occidental, sense assolir la paritat, mentre que en el conjunt d’Espanya perd bona part del seu avantatge, que es redueix al 128 per cent, com el 1857. Pel camí, Catalunya ha gaudit d’un gran increment demogràfic procedent, principalment, de la immigració.

Aquesta convergència intrahispànica es completa amb la crisi econòmica i la transició política, caient el 1985 fins al 113 per cent, molt semblant a les proporcions de 1860, 1700 o 1530. En aquests deu anys, el comportament és semblant respecte de l’Europa Occidental, on es torna als pitjors moments del passat, però amb millor valoració comparativa.

Un cop completada la integració a la Comunitat Econòmica Europea, a la Unió Europea i a la Unió Econòmica i Monetària, i amb dades de 2007, es veu com el procés d’integració europea ha estat positiu per a Catalunya amb relació a Espanya (lleugera millora de 113 a 118) i molt positiu respecte de l’Europa Occidental (de 81 a 108 per cent). Deu anys i una llarga depressió després es mantenen les proporcions respecte d’Espanya i de la UE-15, que ja és molt. Les dades de 2019 -provisionals- només corregeixen un punt cap avall les anteriors de 2017. En aquest viatge al llarg de cinc segles d‘història econòmica catalana hem vist quins han estat els principals períodes de prosperitat relativa, quan han millorat simultàniament els indicadors respecte del conjunt de l’Estat i respecte de l’Europa Occidental (almenys Anglaterra/Gran Bretanya): de 1750 a 1787, de 1860 a 1920 (el principal i més llarg) i, en menor mesura, de 1985 a 2007.

About Post Author

Albert Carreras

Albert Carreras és Director d’ESCI-UPF, Catedràtic del Departament d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra, membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans i del Col·legi d’Economistes de Catalunya.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
2 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris
Xavier
Xavier
10 mesos Fa

Curiosament, el millor moment de l’economia catalana coincideix amb un període de gran inestabilitat política i social (la Setmana Tràgica el 1909, el pistolerisme als carrers, 1918-1923, la dictadura de Primo de Rivera al 1923) que va acabar en l’episodi tràgic de la Guerra Civil (1936-39). A risc de simplificar massa, sembla una prova més de que per al benestar i l’estabilitat social no n’hi ha prou amb la prosperitat, sinó que ha de ser una prosperitat inclusiva a nivell de tots els grups de la societat.

Adrià Forastier
Adrià Forastier
10 mesos Fa
Respondre a  Xavier

Bon article. Jo crec que lo que va fer que l’economia catalana fos tan forta a principis del segle XX varen ser les comandes per l’industria (textil I altres) dels paísos implicats a la Primera Guerra Mundial. En canvi, resulta interessant veure que la pitjor epoca sembla coincidir amb la pujança del proteccionisme català cap a 1830-1870.