El debat sobre el repartiment de la càrrega militar entre els membres de l’OTAN es remunta a dècades. Mancur Olson i Richard Zeckhauser ja el van analitzar el 1966, quan van documentar que els socis menors de les aliances militars tendeixen a contribuir-hi proporcionalment menys que els grans. Des d’aleshores, la qüestió ha reaparegut periòdicament, però mai amb la intensitat i el to transaccional que li ha donat Donald Trump. Durant la seva primera presidència, i ara de nou amb renovada insistència, Trump ha reclamat que els aliats europeus incrementin la seva despesa militar fins a assolir l’objectiu del 5 % del PIB establert per l’OTAN, mentre qüestiona obertament si els Estats Units haurien de continuar garantint la seguretat d’aquells que no «paguen la seva part».
El que el discurs de Trump sol deixar de banda, però, és que hi altres menes de contribució més enllà de la despesa directa en defensa. O, dit d’una altra manera: si els socis menors gasten proporcionalment menys en defensa que els estats principals, quin és el valor d’allò que els ofereixen que ha permès a l’aliança mantenir-se estable durant tots aquests anys?
En un estudi recent publicat al Journal of Economic Behavior and Organization proporcionem evidència empírica sòlida sobre aquesta qüestió. La investigació parteix d’una idea que la literatura sobre relacions internacionals ha suggerit sovint però rarament ha quantificat de manera rigorosa: els socis menors d’una aliança militar no paguen la protecció únicament amb les seves pròpies forces armades, sinó també –i de manera molt significativa– amb el comerç que atorguen al líder de l’aliança.
La lògica del model: protecció a canvi de comerç
Desenvolupem un model teòric en el qual un país petit, aliat d’una gran potència, redueix el risc de ser atacat per un tercer en la mesura que la gran potència té incentius per defensar-lo. Aquests incentius augmenten quan el país petit és un soci comercial rellevant: com més valuós és el flux comercial per al líder de l’aliança, i com més favorable és la balança comercial per a aquest líder, més disposat estarà a intervenir en cas d’agressió. Per al país petit, aquesta protecció implícita redueix la necessitat d’invertir en defensa pròpia.
La intuïció és, en el fons, antiga. Les relacions de protecció a canvi de serveis o pagaments travessen tota la història, des de les estructures feudals fins als imperis comercials moderns. El que l’estudi aporta és una formalització d’aquesta lògica aplicada al sistema d’aliances militars contemporani i, sobretot, una contrastació empírica rigorosa.
Què diuen les dades
Per posar a prova les hipòtesis emprem dades de 138 països per al període 1996-2020. La variable dependent és la despesa militar de cada país com a percentatge del PIB. Les variables clau són dues: el pes del comerç bilateral de cada país amb els Estats Units en el PIB nord-americà, i el superàvit comercial dels EUA amb cada país.
Els resultats són consistents i robustos a través de diverses especificacions economètriques, incloent-hi models de dades de panel dinàmics que controlen la inèrcia de la despesa militar i possibles problemes d’endogeneïtat. Per cada punt percentual del PIB nord-americà que representa el comerç bilateral amb un determinat país, la despesa militar d’aquell país cau aproximadament 0,5 punts percentuals. A més, com més favorable és la balança comercial per als EUA en la relació bilateral, menor és la despesa en defensa del soci comercial.
Dit d’una altra manera: els països que compren molt als Estats Units, o que generen un superàvit comercial per a l’economia nord-americana, estan, de fet, pagant indirectament per la seva seguretat. El dèficit comercial dels EUA amb alguns aliats europeus pot interpretar-se, en part, com el preu que els Estats Units paguen per la seva primacia militar global –o, inversament, com una compensació que els aliats obtenen per acceptar un cert grau de dependència estratègica.
Una mirada nova al debat de l’OTAN
Tornant a Trump, l’argument recurrent és que els aliats europeus s’aprofiten dels Estats Units perquè gasten poc en defensa mentre els nord-americans carreguen amb la major part del cost de la seguretat col·lectiva. L’estudi suggereix que l’asimetria en les contribucions militars directes és, en part, el resultat d’un equilibri implícit en el qual els socis menors «paguen» d’una altra manera: amb fluxos comercials que beneficien l’economia nord-americana, amb mercats oberts als seus productes i, en molts casos, amb dèficits comercials que engreixen el superàvit (o en redueixen el dèficit) dels EUA.
Des d’aquesta perspectiva, la retòrica de Trump és, com a mínim, incompleta. La pregunta rellevant no és solament quant gasten els aliats en defensa, sinó quina és la compensació total que els Estats Units reben de les seves aliances –en termes comercials, financers i geopolítics. La literatura econòmica ha documentat, per exemple, que una reducció del 50 % dels compromisos de seguretat nord-americans a l’exterior podria reduir el comerç bilateral dels EUA en béns i serveis en gairebé un 18 %. La primacia del dòlar com a moneda de reserva internacional, que permet als EUA finançar els seus dèficits a un cost menor, és igualment inseparable del seu rol com a garant de la seguretat global.
Un equilibri que la guerra d’Ucraïna pot estar alterant
L’estudi conclou apuntant una conseqüència rellevant de la invasió russa d’Ucraïna del febrer de 2022: si els països europeus augmenten la seva despesa militar per reduir la dependència dels Estats Units –com de fet ja estan fent–, és probable que, en paral·lel, el pes del seu comerç bilateral amb els EUA disminueixi o que la balança comercial es desplaci. Això constitueix una transformació profunda de l’equilibri implícit que ha caracteritzat l’ordre de seguretat occidental des del final de la Guerra Freda, i és, sens dubte, una de les línies de recerca més rellevants per als propers anys.
La contribució central de l’estudi és, en definitiva, mostrar que les aliances militars i les relacions comercials estan molt més entrellaçades del que el debat públic reconeix. Comptabilitzar els costos de la seguretat col·lectiva sense comptabilitzar alhora els beneficis comercials que en deriven és, per dir-ho suaument, una comptabilitat incompleta.
La imatge de capçalera pertany a Wikimedia Commons.
