La primavera del 2020, el teletreball va passar de pràctica marginal a norma general en qüestió de setmanes. Sis anys després, prop del 22 % dels treballadors i treballadores europeus treballen des de casa habitualment o de tant en tant. Avui, moltes empreses i administracions estan considerant si revertir el teletreball amb mandats de tornada a l’oficina, sovint amb arguments de productivitat. Però, què en sabem, realment, de la relació entre teletreball i productivitat?
La teoria econòmica suggereix que el teletreball hauria de ser positiu per a l’economia. D’entrada, estalvia desplaçaments als treballadors, i espai d’oficines a les empreses. Per exemple, Barrero et al. (2023) estimen que teletreballar estalvia de mitjana uns 72 minuts diaris de desplaçament, i que els treballadors en dediquen una part substancial, al voltant d’un 40 %, a treballar més.
Però el seu efecte total depèn de la productivitat individual, i aquí la teoria és menys clara. És cert que amb menys supervisió, l’esforç dels treballadors pot caure. Alhora, treballar des de casa redueix interrupcions, i pot augmentar la concentració i l’eficiència.
Més enllà de l’esforç i la concentració que hi posem, quan una feina combina diverses tasques, el teletreball pot redirigir l’esforç entre elles. Per exemple, si el teletreball fa que certes tasques quedin registrades i d’altres no, és possible que acabem desplaçant esforços cap a allò més visible (Holmstrom i Milgrom, 1991). O simplement, el teletreball pot fer més fàcils certes tasques, com ara redactar un document, i complicar-ne d’altres, com ara atendre els clients que es presentarien al taulell d’improvís i amb qui cal coordinar-se per a una trobada en línia des de casa.
Un experiment pioner de Bloom et al. (2014) en un centre d’atenció telefònica xinès va trobar guanys de rendiment del 13 % entre els treballadors assignats aleatòriament a treballar des de casa. Un altre estudi (Choudhury, Foroughi i Larson, 2020) documenta guanys de productivitat a l’oficina de patents dels Estats Units, i un altre en una gran empresa italiana (Angelici i Profeta, 2023).
Tota aquesta evidència ve, però, del sector privat. Al sector públic, la productivitat és més difícil de mesurar, i la retribució i la progressió professional depenen menys del rendiment a curt termini. I si una empresa no encerta la seva política de teletreball, ho acaba notant al compte de resultats; si ho fa una administració, els costos i beneficis recauen en part sobre els ciutadans que utilitzen el servei. Al sector públic, per tant, el teletreball és una qüestió de política pública. I l’evidència sobre el teletreball al sector públic és escassa, amb l’excepció de Fenizia i Kirchmaier (2025), que troben guanys de productivitat substancials del teletreball entre el personal administratiu policial fent tasques estandarditzades.
En un informe recent d’Ivàlua estudiem aquesta pregunta a l’Administració de justícia a Catalunya. Després de la pandèmia, els gestors i tramitadors processals (uns 3.000 treballadors qualificats que registren assumptes, tramiten procediments, redacten documents i coordinen els usuaris dels jutjats) van poder teletreballar. De mitjana, el 75 % de la plantilla dels jutjats es va acollir al règim de teletreball, però l’adopció del teletreball va variar molt d’un jutjat a l’altre. El desembre del 2023, una instrucció va ordenar la tornada presencial completa, uniforme i immediata per a tothom. Per als jutjats que havien fet més teletreball això va suposar un gran canvi; per als que n’havien fet poc, es va notar molt menys. D’aquesta manera estimem l’efecte del teletreball comparant l’evolució de la producció judicial entre jutjats amb més i menys intensitat prèvia de teletreball, abans i després del mandat de retorn a la presencialitat.
Els resultats mostren que el retorn a la presencialitat va reduir la producció processal: de mitjana, un 5,6 % menys d’output mensual (tasques completades, procediments tramitats, notificacions, documents), amb un efecte immediat i persistent. És a dir, el teletreball era productiu. D’altra banda, no detectem cap canvi en la qualitat dels documents ni en l’absentisme. Aquesta constel·lació de resultats és difícil de quadrar amb la hipòtesi d’un esforç menor quan es treballa des de casa.
Finalment, també enquestem els quatre col·lectius que conviuen al jutjat: els gestors i tramitadors (els qui teletreballaven), els lletrats de l’Administració de justícia (els seus supervisors), els jutges i els advocats. A tots quatre els preguntem per la seva opinió sobre el teletreball de gestors i tramitadors. Els mateixos gestors i tramitadors en són clarament partidaris; els lletrats, que veuen alhora els guanys de productivitat del seu equip i les friccions de coordinació, també; els jutges, lleugerament positius, i els advocats, clarament negatius. Quan analitzem les respostes obertes amb tècniques de processament de text, el 90 % de les respostes dels advocats parlen de problemes de coordinació i servei (telèfons que no s’agafen, gestions que s’encallen) mentre que el 79 % de les dels gestors i tramitadors parlen de concentració i guanys de productivitat.
Aquesta evidència suggereix una reassignació de l’esforç entre tasques: la feina d’un jutjat combina tasques registrades electrònicament (tramitar, notificar, redactar) amb tasques de coordinació en temps real amb els usuaris, més difícils de registrar. I el teletreball facilita les primeres més que les segones. Convé subratllar que això no pressuposa cap intenció d’inflar mètriques: en aquest context, la via més plausible no és tant la dels incentius a fer tasques diferents com la de la conveniència. El resultat és que la productivitat mesurada puja, però una part d’aquesta millora és a càrrec d’una dimensió que no apareix en les dades administratives, i afecta sobretot els usuaris del servei.
La implicació de política pública no és que calgui revertir el teletreball, que és productiu, sinó que cal dissenyar-lo amb cura. Per exemple, reforçant la coordinació, amb finestres estructurades, cercant un retorn sistemàtic dels usuaris sobre la qualitat del servei, i establint models híbrids que garanteixin la interacció síncrona.
En conclusió, el debat sobre el teletreball al sector públic se sol plantejar en termes de confiança: si els funcionaris treballen o no quan ningú no els veu. L’evidència dels jutjats catalans suggereix que aquesta és la pregunta equivocada. Treballen, i produeixen més. La pregunta correcta és si hi ha tasques menys visibles o convenients que prioritzem menys quan estem en remot, i com no perdre-les de vista sense renunciar als guanys de concentració que ens dona el teletreball.
La imatge de la capçalera té una llicència creative commons.
