L’impost sobre el patrimoni (IP) és una rara avis en l’àmbit internacional, com a mínim fins al moment, vist el debat que s’ha suscitat sobre la seva incorporació al sistema fiscal d’algun país o regió per gravar els ultrarics. Espanya és l’únic país de la UE que en té… i, en funció del territori i la normativa aplicable, en té vint: comptant els territoris històrics del País Basc (tres diputacions forals) i de Navarra, les quinze comunitats autònomes de règim comú i l’impost estatal sobre les grans fortunes. Espanya, per tant, té un avantatge comparatiu en termes d’anàlisi per poder entendre l’impost. Una altra cosa és que el seu disseny legal estigui condicionat pels resultats de les anàlisis econòmiques dutes a terme.
Les potencialitats de l’impost són una cosa, mentre que la realitat n’és una altra. Com passa amb tots els impostos, per altra banda. En aquest apunt, ens centrarem en la realitat, part de la qual ja és coneguda. En concret, posarem el focus en el límit de la quota íntegra de l’IP, que conjuntament amb la de l’IRPF no pot superar el 60 % de la suma de les bases imposables de l’IRPF (general i de l’estalvi). En cas contrari, la quota de l’IP es redueix sense que la quota minorada pugui ser inferior al 20 % de la inicial. Una particularitat rellevant és que la suma de bases de l’IRPF exclou els guanys de capital de més d’un any –cosa que no és així, per cert, a les diputacions forals del País Basc. Aquesta exclusió s’ha identificat com un potencial “forat fiscal”, sobre el qual hi ha evidència empírica en relació amb els comportaments d’elusió fiscal que provoca. Deixant de banda l’elusió, l’impacte del límit és particularment regressiu (vegeu l’anàlisi de Jordi Galí citat aquí), més que el de les exempcions (vegeu l‘anàlisi de Durán-Cabré i Esteller-Moré, 2021).
La justificació normativa del límit rau en la voluntat d’evitar la confiscatorietat, d’acord amb l’article 31.1 de la Constitució. Ara bé, institucions com Foment del Treball consideren que la seva configuració legal actual (per exemple, per què un llindar del 60 % de la renda i no un 50 %?) no impedeix que l’IP pugui ser confiscatori (vegeu el Libro verde sobre la fiscalidad de Catalunya, p. 105-106), la qual cosa ha fet que aquesta institució hagi presentat un recurs d’inconstitucionalitat. En definitiva, és un impost subjecte a debat i què millor que intentar posar llum a la foscor, i la llum, en el nostre cas, és l’anàlisi de les dades. Utilitzarem les dades de 2018 de l’univers de contribuents catalans, gràcies a la col·laboració de l’Agència Tributària de Catalunya. Per evitar incloure soroll a l’anàlisi de les dades reals, no tindrem en compte l’impacte del frau fiscal estimat, tot i que en farem esment. En qualsevol cas, abans d’endinsar-nos en les dades, cal dir que la recaptació de l’IP de 2018 a Catalunya va ser de 660 M d’euros actuals, i que la recaptació no obtinguda com a conseqüència del límit va ascendir a 515 M d’euros (gairebé un 80 % de la recaptació; no és, per tant, un element legal menor de l’impost).
Al gràfic 1, presentem el tipus mitjà (en tant per u) al llarg de la riquesa declarada (expressada en logaritmes, per reduir la dispersió; tot i que al gràfic es mostra la seva correspondència en euros), que inclou béns exempts, i ho fem en absència de correcció de la confiscatorietat (sèrie blava) i amb la correcció (sèrie discontínua taronja). Al llarg de cada sèrie, l’evolució depèn de la tarifa (que ha de fer créixer el tipus) i de l’import de les exempcions. Sense correcció de la confiscatorietat (“original”), el tipus mitjà efectiu màxim seria, aproximadament, del 0,6 % per a 3,32 M d’euros actuals (als gràfics, en canvi, els imports monetaris estan expressats en euros de 2018). A partir d’aquell nivell de riquesa declarada, el tipus baixa, la qual cosa –donada la progressivitat de la tarifa– només pot ser deguda a les exempcions. Aquesta baixada es dona fins als 12,6 M d’euros, quan s’estabilitza al voltant del 0,35 %; queden lluny aquests tipus mitjans del marginal nominal màxim per a 2018, 2,75 %. Encara hi ha més distància amb aquest màxim si tenim en compte el límit (sèrie “límit”); el tipus efectiu mitjà màxim és ara del 0,46 % per a 2,78 M d’euros actuals, i a partir d’allà comença a baixar per estabilitzar-se al voltant del 0,2 %. L’important, en tot cas, és que a partir d’uns 3 M d’euros de riquesa declarada, el límit, juntament amb les exempcions, converteix l’IP en regressiu. Donades les estimacions disponibles de frau fiscal, el qual es concentra especialment en els trams més elevats de riquesa, els tipus que es mostren al gràfic 1 estan esbiaixats a l’alça, ja que el denominador del càlcul del tipus (riquesa declarada + frau) seria major en afegir-hi el frau.
Gràfic 1: Tipus mitjà al llarg de la riquesa declarada (inclou béns exempts). Catalunya 2018
Gràfic 2: Tipus mitjà al llarg de la base liquidable. Catalunya 2018
Al gràfic 2, es repeteix l’exercici, però amb la base liquidable. Aquí, no es pot observar directament l’impacte de les exempcions, que ja estan descomptades de la base liquidable. Com que la tarifa és progressiva, en absència de correcció de la confiscatorietat (sèrie blava), el tipus només pot ser creixent; essent 1,61 % el màxim que s’assoliria per, aproximadament, 37,75 M d’euros actuals de base liquidable, i aquest màxim afectaria només el 0,15 % de l’univers de contribuents. En tot cas, encara ens situem relativament lluny del tipus nominal marginal màxim. Tenint en compte el límit (sèrie taronja discontínua), el tipus efectiu mitjà màxim passa a ser del 0,92 %, aproximadament, i, a partir de 5,81 M d’euros actuals, comença a disminuir i en els trams superiors de base s’estabilitza lleugerament per sobre del 0,5 %.
Els tipus efectius sobre la riquesa són difícils d’interpretar, i per aquest motiu se solen reexpressar com un tipus implícit sobre la renda de l’estalvi (vegeu Esteller Moré, 2022, p. 108-116). Això és important, ja que permet enllaçar amb l’afirmació d’un informe de Foment del Treball per argumentar que l’IP és confiscatori: “el IP es confiscatorio en la medida en que sus tipos de gravamen, pese a su tono moderado, son superiores a la rentabilidad media de los activos gravados, erosionando, de forma periódica, el patrimonio sujeto a gravamen” (p. 105-106 del Libro verde sobre la fiscalidad de Catalunya). Aquesta afirmació té tot el sentit i és el que mira de contrastar el gràfic 3. D’acord amb l’evidència empírica disponible, hem utilitzat una rendibilitat nominal, incloent-hi la dels guanys latents de capital (la qual no està subjecta a l’IRPF, fet que és una de les justificacions de l’IP) del 2 % per a una riquesa de fins a 100 k euros; del 3,2 % entre 100 K i 1 M euros; del 4,4 % des d’1 M d’euros fins a 10 M d’euros, i del 5,6 % endavant (els llindars estan expressats a euros de 2018). En tot cas, és més realista aquest supòsit d’heterogeneïtat en els rendiments que no pas assumir una rendibilitat uniforme al llarg de la distribució de la riquesa.
L’eix horitzontal recull ara percentils de renda del capital (obtinguda multiplicant la riquesa declarada per la corresponent rendibilitat imputada), i el vertical recull el tipus implícit mitjà que genera l’IP sobre la renda del capital. En absència de correcció per evitar la confiscatorietat (sèrie vermella), s’arribaria gairebé a un màxim del 20 %. Aquesta pressió fiscal s’hauria de sumar a la que ja suporta la renda del capital a l’IRPF (no els guanys latents, recordem). Si tenim en compte l’impacte del límit, i es calculés afegint-hi els guanys de capital de més d’un any (sèrie blava discontínua), la càrrega implícita es distribuiria de manera regressiva, a partir del percentil 80, però menys que tal com opera el límit actual (sèrie verda discontínua).
Gràfic 3: Tipus implícit mitjà sobre la renda, segons definició del límit. Rendiments heterogenis de l’estalvi, creixents en la riquesa declarada. Catalunya 2018
Del gràfic 3, concloem, doncs, que tot i que, en la teoria, bé podria ocórrer que el tipus implícit sobre la renda del capital fos superior al 100 % (és a dir, que el tipus efectiu mitjà de l’IP se situés per sobre de la rendibilitat de l’estalvi), la realitat, de mitjana, ho descarta. Si suposem una rendibilitat nominal de l’estalvi del 2 % per a tots els trams de riquesa, la sèrie verda arribaria a un màxim del 20 % al percentil 85, i començaria a baixar assolint un mínim del 15 %, aproximadament; mentre que si el límit inclou els guanys a llarg termini, el tipus romandria estable al voltant del 20 % per als trams superiors i gairebé s’eliminaria la regressivitat. Això és el que ens mostra el gràfic 4.
Gràfic 4: Tipus implícit mitjà sobre la renda, segons definició del límit. Rendiments homogenis de l’estalvi al llarg de la riquesa declarada. Catalunya 2018
Sens dubte, a l’hora de dissenyar l’impost, evitar la confiscatorietat és un objectiu desitjable en si mateix juntament amb la minimització dels efectes potencialment negatius, incloent-hi els que es puguin donar sobre l’empresa familiar. Ara bé, a partir de les dades reals –i sense tenir en compte el frau– sembla difícil concloure que l’impost és confiscatori; en canvi, amb relació al disseny del límit, sí que seria bo redefinir el concepte de renda tot incloent-hi els guanys a llarg termini. Incloure-hi els guanys de capital a llarg termini permetria obtenir uns 134 milions d’euros addicionals de recaptació, augmentaria la progressivitat (o reduiria la regressivitat), impediria un canal important d’elusió fiscal i, en tot cas, els tipus implícits sobre la renda estarien ben per sota del 15 % (gràfic 3).
Això sí, aquests resultats depenen de la rendibilitat de l’estalvi; només cal comparar el gràfic 3 i el gràfic 4. I, curiosament, com més elevada sigui la rendibilitat obtinguda pels individus amb més riquesa (la “r” en el famós model de Piketty) i donada una taxa de creixement de l’economia (la “g”), més desigualtat es genera, però menor serà el tipus impositiu implícit que recau sobre aquests contribuents. Dit d’una altra manera, donada l’existència de la rara avis, caldria (també) pensar com actualitzar els tipus de la tarifa de l’IP segons l’evolució de “r-g” al llarg del cicle econòmic per evitar la confiscatorietat alhora que s’asseguri el paper redistributiu de l’impost.
La imatge de capçalera pertany a pexels.
Doncs a Espanya de rics n’hi ha ben pocs…