Una feina no es defineix només pel salari, sinó també per aspectes no monetaris, com ara la flexibilitat horària o la seguretat laboral –el que els economistes sovint anomenem amenities o condicions de treball. La teoria dels diferencials compensatoris sosté que els treballadors accepten salaris més baixos a canvi de millors condicions de treball, i viceversa. És una idea molt antiga, ja introduïda per Adam Smith: “Els salaris del treball varien segons la facilitat o la duresa, la netedat o la brutícia, l’honorabilitat o la deshonorabilitat de l’ocupació”. Aquests diferencials compensatoris són doncs el preu de les condicions de treball: el preu que els treballadors paguen és el salari al qual renuncien, i són, per tant, informatius de com els treballadors les valoren.
Si el treballadors valoren aspectes no monetaris del treball, és plausible que el creixement econòmic no només es tradueixi en millors salaris sinó també en millors condicions de treball. Dades de riscos laborals –potser una de les condicions de treball més rellevants– apunten clarament en aquesta direcció. La figura 1 mostra que, als Estats Units, entre 1973 i 2015, mentre que la renda real per capita es va duplicar, les taxes d’accidents laborals van caure gairebé a una quarta part. Tot i això, la literatura macroeconòmica dedicada a estudiar el creixement econòmic acostuma a abstraure’s d’aquests aspectes no monetaris del treball. A més, les mesures macroeconòmiques estàndard com el producte interior brut (PIB) generalment no inclouen el valor de moltes condicions de treball1. L’objectiu de la meva recerca és omplir aquest buit.
Figura 1: Canvis en les taxes d’accidents laborals i la renda per capita (EUA, 1973-2015)
La primera pregunta que intento respondre és si ignorar les condicions de treball en les mesures macroeconòmiques pot portar a conclusions equívoques sobre l’evolució de l’economia. Argumento que sí. En primer lloc, el PIB o els salaris poden baixar sense canvis en el benestar si els treballadors agafen feines amb millors condicions de treball i salaris més baixos. En segon lloc, les mesures convencionals de productivitat agregada també poden donar conclusions errònies perquè proveir més bones condicions de treball és costós. Per exemple, reduir riscos laborals al sector de la construcció requereix invertir en equipament de protecció i seguir certs processos que poden alentir la producció. En l’article demostro, en un model teòric d’equilibri general, com millores en les condicions de treball generalment redueixen les estimacions de creixement en la productivitat total dels factors (PTF).
Donats aquests problemes, com es poden ajustar les mesures macroeconòmiques per tenir en compte les condicions de treball? En l’article, proposo un mètode conceptualment molt senzill: agregar el valor de les condicions de treball al PIB a través dels diferencials compensatoris –és a dir dels preus–, de la mateixa manera que el PIB agrega el consum de diferents béns. Més concretament, si el PIB convencional calcularia:
PIB = preu cotxe x quantitat cotxes + preu poma x quantitat pomes + …
La mesura augmentada calcula:
APIB = PIB + preu seguretat laboral x quantitat de seguretat laboral +…
La definició formal és lleugerament més complexa, però la idea és essencialment aquesta. Un cop hem definit aquesta mesura augmentada, podem seguir els mateixos passos que la literatura tradicional de comptabilitat de creixement. Formalment, demostro un teorema de Hulten –un resultat clàssic en aquesta literatura– per la mesura ajustada corresponent de PTF, però no per la convencional que no té en compte les condicions de treball, cosa que justifica la mesura proposada com l’adequada per entendre canvis en la productivitat. Cal remarcar, però, que fins i tot si poguéssim calcular l’APIB amb la mateixa precisió que el PIB, no sempre seria una mesura més útil. Per exemple, com que les condicions de treball generalment no tributen, la ràtio de deute públic sobre el PIB continua sent una mètrica més informativa que el deute sobre l’APIB.
La part final consisteix a posar la teoria en pràctica i quantificar la importància dels canvis en les condicions de treball per a les mesures macroeconòmiques de les darreres dècades. Conceptualment, la rellevància quantitativa dependrà de la magnitud dels diferencials compensatoris, que la literatura empírica recent mostra que sovint són substancials. Per il·lustrar-ho, considerem primer un exemple senzill. Un estudi experimental en el procés de contractació d’un centre d’atenció telefònica va trobar que el treballador mitjà està disposat a renunciar a un 20 % del salari per evitar un horari imposat per l’empresa amb poca antelació (Mas i Pallais, 2017). Ara imaginem que, de sobte, un 5 % dels treballadors de l’economia decideix reduir el salari un 20 % a canvi d’un horari estable. Assumint –heroicament– cap canvi d’equilibri en l’economia i que els salaris representen un 50 % del PIB, el PIB es reduiria un 5 % x 20 % x 50 % = 0,5 % –aproximadament la meitat que el creixement mitjà del PIB real per capita a Catalunya entre el 2010 i el 2024 (0,93 %). En canvi, amb l’APIB –adequadament construït– no mesuraríem cap canvi.
Duc a terme una aplicació quantitativa basada en la reassignació ocupacional als Estats Units des de 1980. Estimo un creixement de la compensació total –el salari més el valor de les condicions de treball– un 40 % superior al dels salaris. Això implica que les estimacions convencionals de la PTF han subestimat el creixement de la productivitat un 25 %. Aquestes estimacions s’han d’interpretar amb prudència ja que les dificultats per mesurar diferencials compensatoris requereixen certes simplificacions. Tanmateix, les revisions en el creixement són grans i suggereixen una gran importància de mesurar el valor de les condicions de treball per entendre els canvis en l’economia.
És plausible que tenir en compte els canvis en les condicions de treball també impliqui un major creixement econòmic a Catalunya i a Europa en general. És una qüestió que mereix una anàlisi detallada. En particular, una hipòtesi a explorar és si els impostos sobre renda relativament més alts que als Estats Units incentiven una compensació major a través de les condicions de treball –que generalment no es taxen–, i, per tant, poden contribuir a explicar el menor creixement en la productivitat.
- Les estimacions del PIB inclouen certes compensacions no monetàries com ara dietes, ús personal de vehicles facilitats per l’empresa i serveis de guarderia. Tanmateix, moltes altres condicions de treball, com ara la seguretat laboral i la flexibilitat horària, no s’hi inclouen, en part donada la major dificultat d’estimar-ne el valor. ↩︎
La imatge de capçalera ha estat generada amb IA.
