La darrera COP, celebrada a Belém do Pará (Brasil) el novembre de 2025, va ser un fracàs per la gran divisió que es va produir i per la manca d’acords significatius, però també va resultar molt interessant per dues raons relacionades entre si. La primera és que, en contrast amb les tres conferències anteriors, blindades amb un fort control repressiu, els carrers de la ciutat es van omplir d’indignació, amb desenes de milers de manifestants, amb gran presència de població indígena, reclamant “justícia ambiental” no només per les conseqüències del canvi climàtic sinó per protegir el seu territori i la vida davant les activitats extractives. La segona raó és que per primera vegada s’ha fet visible clarament als debats oficials el que en un apunt anterior a 5centims.cat vaig anomenar “l’elefant a la sala” de les cimeres climàtiques: la necessitat d’un full de ruta per abandonar els combustibles fòssils, protagonistes del canvi climàtic, però que han estat pràcticament absents en les decisions finals de les COP; només la COP28 (Dubai, 2023) va incloure un inconcret propòsit d’una “transició per deixar enrere els combustibles fòssils” que va desaparèixer a la COP29 (Bakú, 2024) per la pressió sobretot d’Aràbia Saudita.
Més de 80 representants d’estats de diversos llocs del món, liderats principalment per Colòmbia (tot i ser un país exportador de petroli i carbó) i amb un paper destacable d’Espanya, van reclamar amb força un full de ruta per abandonar els combustibles fòssils. L’Acord de París (AP) de 2015 es va basar a definir compromisos voluntaris de limitació d’emissions futures (“contribucions determinades nacionalment” [CDN]). Però aquestes CDN eren (i ho són també amb les tímides actualitzacions posteriors que han fet alguns països) totalment insuficients per assolir els objectius de limitació del canvi de temperatura que el principal organisme científic internacional sobre el tema –el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic– considera imprescindibles. L’any 2024 ja es va superar puntualment l’1,5 ºC d’augment mitjà de temperatura respecte al període de referència (1850-1900) i el darrer informe de les Nacions Unides sobre la bretxa d’emissions assenyala que, encara que es complissin estrictament els CDN actuals, la qual cosa requereix polítiques més decidides que les vigents, l’augment futur durant el segle XXI seria amb tota probabilitat clarament superior als 2 ºC (UNEP. [2025]. Informe sobre la bretxa d’emissions). Els països petroliers, liderats per la dictadura saudita i amb Rússia, es van oposar fermament que el terme combustibles fòssils aparegués al comunicat final de la COP30. Amb això no mostren oposició a un tipus específic de política contra el canvi climàtic, sinó que s’oposen a la condició imprescindible per acostar-se a l’objectiu de l’AP: una disminució ràpida i radical de l’extracció de combustibles fòssils.
La reducció ràpida i significativa de la crema de combustibles fòssils no és per suposat gens fàcil. No es pot simplement esperar que les polítiques nacionals que afecten la demanda de combustibles fòssils (com la promoció de renovables o els preus al carboni) portin a la necessària reducció d’extracció i venda de combustibles fòssils, perquè això no està en absolut garantit i fins i tot podria donar com a resultat que alguns governs o empreses accelerin l’extracció d’alguns recursos preveient que vinguin temps pitjors per al negoci fòssil (és el que es coneix com a possible paradoxa verda) (Roca Jusmet, 2022). Cal actuar no només amb polítiques de demanda sinó també amb polítiques de limitació de l’oferta, donant prioritat a les zones ambientalment i socialment més afectades pels impactes de l’extracció dels combustibles fòssils, i de la manera més multilateral possible establint compensacions econòmiques quan es consideri necessari.
Aquesta ha estat una COP de contrastos i contradiccions: manifestacions indígenes i presència enorme de lobbistes de la indústria fòssil i també dels negocis agraris i ramaders que destrueixen la selva amazònica; un president del país amfitrió, Lula Da Silva, que prioritzava crear un polèmic fons financer contra la desforestació dels boscos tropicals i que els dies previs a la COP aprovava una nova explotació petroliera de l’empresa pública Petrobras a l’Amazònia sense escoltar el crit “la nostra terra no està en venda” de poblacions indígenes, i una ministra de medi ambient del mateix govern de Brasil, Marina Silva, que va emplaçar tots els països a tenir el coratge d’abordar la necessitat d’eliminar gradualment els combustibles fòssils.
En el terreny del finançament des dels països rics cap als més pobres i més afectats, el llenguatge oficial de les COP ha evitat sempre termes com justícia climàtica i encara més el principi que els països responsables històrics del problema per les seves emissions acumulades hagin de pagar compensacions pels danys provocats. Tanmateix, sí que es parla de responsabilitats diferenciades. L’AP va acordar l’objectiu de mobilitzar recursos financers des dels països “desenvolupats” cap als països “en desenvolupament” per a la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic de com a mínim 100.000 milions de dòlars anuals per a l’any 2020, i a la COP29 es va fixar un “nou objectiu quantificat de finançament col·lectiu” de 300.000 milions de dòlars anuals per al 2035 (que representa menys del 0,3 % del PIB mundial i només al voltant del 12 % de la despesa mundial en defensa, que està creixent com mai!). A la COP30 no hi va haver cap novetat rellevant, únicament el propòsit d’augmentar els fons específics per a l’adaptació. Han estat sempre petites promeses i grans incompliments, sense especificar la distribució de quantitats i barrejant subvencions, crèdits i inversions rendibles de capital privat, i tot basat en la voluntarietat. I per descomptat, no s’han atès propostes de creació de noves fonts mundials de finançament específiques com podria ser un impost global a les grans fortunes (donada la desmesurada contribució dels multimilionaris a les emissions mundials) o un impost a les emissions de l’aviació internacional (un sector protegit de qualsevol mena de fiscalitat específica) o del transport marítim, els quals podrien proporcionar ingressos importants i alhora estimularien la reducció d’emissions.
Enmig d’una gran tensió entre dues parts fortament dividides, la COP30 va tancar amb una declaració final que no esmenta els combustibles fòssils ni pràcticament fa esment de la desforestació, que prèviament podia pensar-se que seria un tema estrella. Però, què es pot esperar d’un marc institucional que requereix el consens absolut, de manera que qualsevol país individual pot vetar l’aprovació del text final? Tot i això, el més important no és aquest text i ni tan sols el manteniment del marc actual de discussió de les COP, encara que en el context mundial actual és molt de celebrar que es mantingui una institució multilateral com és el conveni marc de canvi climàtic de les Nacions Unides.
Però és important explorar nous camins més enllà del conveni marc. En aquest sentit, Colòmbia i Holanda van anunciar una conferència de governs i altres agents l’abril de 2026 a Santa Marta (Colòmbia) per avançar en un full de ruta per abandonar els combustibles fòssils. Esperem que es dugui a terme i que obri noves perspectives, i esperem que els moviments socials segueixin lluitant per la consigna que fa moltes dècades van introduir: “Deixeu els combustibles fòssils sota terra”. Tanmateix, la situació internacional no pot ser més desfavorable per a la política climàtica. I no només pel negacionisme obert dels EUA amb la consigna trumpista “drill, baby, drill”. Lamentablement les posicions negacionistes –o com a mínim “retardacionistes”– davant del canvi climàtic tenen també cada cop més pes a molt governs de la UE i als seus òrgans executius i legislatius. Una mostra recent és la derogació per part de la Comissió Europea de la prohibició de la venda de cotxes de combustió a la UE per a l’any 2035 que s’havia aprovat fa anys.
La imatge de capçalera pertany a Lula Official de Wikimedia Commons.
