Al llarg dels últims quaranta anys la conversa sobre els desequilibris regionals a Espanya ha anat insensiblement capgirant els seus punts de referència. A la dècada dels setanta del segle passat era habitual esmentar la “decadència de la cornisa cantàbrica”, les bones perspectives de l’”arc mediterrani” i contraposar un potent “quadrant nord-est”, amb centre a Saragossa, a l’endarreriment relatiu del sud peninsular. En l’actualitat l’atenció pública apareix polaritzada entre un Madrid “que se’n va”, com ja fa anys advertia Pasqual Maragall (El País, 27/02/2001), i una amplíssima “Espanya buidada”. Els números són espectaculars. El 1955 l’actual Comunitat de Madrid suposava poc més de l’11% del PIB d’Espanya i en l’actualitat arriba a gairebé el 20%, amb un nivell de renda per habitant que supera la mitjana espanyola en un 36%. És també entre totes les comunitats autònomes (CA) la que compta amb una major proporció d’empreses grans, de més de dos-cents treballadors (gràfic 1), cosa que facilita l’absorció de personal qualificat i el desenvolupament d’activitats d’R+D.
Gràfic 1. Pes de les grans empreses amb seu social a la C. de Madrid, C. Valenciana, Catalunya i País Basc respecte del total d’Espanya, 1999-2019 (percentatge)
Nota: A l’efecte d’aquest gràfic es classifica com a empresa gran la que té més de 200 empleats. Font: INE (DIRCE).
La regió madrilenya atreu recursos humans qualificats amb una intensitat que no té parangó dins el mapa autonòmic espanyol. Aquesta atracció comença freqüentment en l’etapa dels estudis universitaris: el 47% dels estudiants de màster de Madrid tenen la seva residència familiar en una altra comunitat autònoma i el 26% dels estudiants de grau de les universitats madrilenyes que resideixen en una altra comunitat procedeixen de Castella-la Manxa (gràfic 2). Madrid és ara la regió amb una major proporció de persones ocupades que han nascut en una altra part d’Espanya i alhora, dins d’aquest col·lectiu humà, registra el major percentatge de persones amb estudis superiors, un 52% davant de xifres al voltant del 27% al País Basc i Catalunya. Tot i que de manera imperfecta això dona idea del tipus de flux immigratori que opta per cercar com a destí preferent la gran metròpoli del centre peninsular.
Gràfic 2. Distribució dels estudiants matriculats en estudis de màster a les universitats de la C. de Madrid que resideixen en una altra comunitat, per CA de procedència. Curs 2017-2018 (percentatge)
Nota: Sols s’han considerat les universitats presencials. Font: Ministeri d’Universitats (Estadística d’estudiants)..
No es tracta només de joves qualificats atrets per bons llocs de treball en les finances, el sector de la informació i les comunicacions o per diverses activitats professionals, científiques i administratives. La política de baixos impostos del govern autonòmic, que inclou una bonificació del 100% en l’impost sobre el patrimoni i bonificacions en l’impost de successions i donacions que se situen en la franja alta entre les establertes per les diverses CA, permet atreure titulars de patrimonis substancials. En un estudi recent que serveix de base a aquests comentaris hem pogut detectar que d’entre els nous contribuents nets (entrades menys sortides) per canvis de residència fiscal entre CA que tenen lloc anualment a Espanya, el 63% correspon a Madrid. L’autonomia tributària ha estat utilitzada pels governants de la regió per rebaixar impostos, la qual cosa ha desencadenat una competència fiscal enfront de la qual es troben inermes els governs d’altres CA que no compten amb l’àmplia base productiva ni tampoc amb el que podríem anomenar rendes derivades de la capitalitat de què gaudeix Madrid. I això ens porta immediatament al tema de l’espontaneïtat de l’èxit econòmic madrileny.
Des d’una perspectiva molt liberal hi ha qui sosté que estem contemplant simplement els avantatges en termes de productivitat associats a les grans aglomeracions urbanes, que també són presents en les àrees metropolitanes d’altres capitals europees, avantatges als quals s’afegeix un exercici legítim de l’autonomia tributària que en certa mesura permet la normativa espanyola als governants de les CA. Però aquesta visió de les coses deixa de banda molts temes rellevants que són poc espontanis o que simplement no responen a una pura lògica de mercat.
En primer lloc, cal tindre present la persistència en el temps de les decisions polítiques tendents a la creació d’una xarxa radial de comunicacions centrada a Madrid. Al segle XVIII ja trobem eixe disseny en forma dels Camins Reials, però la inèrcia s’ha mantingut i ara comptem amb una xarxa de ferrocarrils d’alta velocitat la principal finalitat de la qual sembla ser connectar Madrid amb les capitals de província, encara que d’altres inversions, com les del vital Corredor Mediterrani hagin d’avançar amb molta més lentitud. I el 34% de les inversions aeroportuàries des de començament de segle s’han efectuat dins la comunitat madrilenya. En segon lloc, no s’ha d’oblidar la fortíssima concentració a la capital de l’ocupació al sector públic i d’agències i tota mena d’entitats públiques: no estem parlant simplement dels ministeris. Mentre Madrid representa el 14,2% de la població espanyola, absorbeix a hores d’ara el 29% del personal del sector públic estatal, proporció que s’eleva al 49,6% de l’ocupació en les agències estatals. La tendència històrica centralitzadora dels grans centres de decisió i gestió públiques no s’ha interromput mai: l’Agència Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), amb només uns pocs anys d’existència, també s’ha localitzat a Madrid. Naturalment que una altra forma de fer les coses és possible, com mostra el cas d’Alemanya, on ni el banc central, ni el principal aeroport del país, ni els instituts de recerca més destacats tenen la seu a Berlín. A Espanya una política descentralitzadora de les agències i organismes estatals enriquiria el mercat de treball d’altres àrees metropolitanes o ciutats de dimensió intermèdia arreu de l’Estat i podria ser un element de dinamització econòmica.
També pertany a l’àmbit institucional l’estratègia fiscal de les autoritats madrilenyes, abans assenyalada, que exerceix una competència fiscal a la baixa sobre altres comunitats autònomes atraient bases imposables que minoren els seus ingressos públics. Una combinació de baixos impostos i despeses en serveis públics molt per davall del que teòricament permetria la capacitat fiscal madrilenya, cosa que sembla força atraient per a ciutadans d’alts ingressos que són bàsicament usuaris de serveis privats d’educació i salut.
Els factors institucionals que hem esmentat no són neutrals i els seus efectes no són innocus de cara, per exemple, a les decisions de localització a Madrid de les seus de grans empreses espanyoles o multinacionals. Així es crea ocupació altament qualificada, es desenvolupen xarxes eficients de contactes personals entre les elits polítiques, professionals i empresarials de la capital —allò que els especialistes anomenen capital relacional—, s’accedeix amb més facilitat a informació rellevant per als negocis privats i, fins i tot, sense necessitat de defugir la legalitat, és també més fàcil aconseguir contractes públics. En l’informe de l’Ivie-Lab a què abans s’ha fet referència es constata que el 72% de licitacions recollides en la Plataforma de Contractes del Sector Públic Estatal es fa des d’òrgans de contractació ubicats a la Comunitat de Madrid, i que aquests contractes absorbeixen el 87% de l’import adjudicat, cosa que vol dir que els grans contractes es gestionen a Madrid, tot i que puguin després executar-se al territori d’altres comunitats autònomes.
Modificar les tendències esmentades per garantir un major equilibri regional no és fàcil, ja que xoca frontalment amb moltes inèrcies i interessos creats i requereix un grau elevat de concertació de voluntats entre actors polítics diferents que operen en distintes comunitats autònomes. Exigeix també una voluntat d’aterratge a les realitats concretes que ara per ara sembla molt allunyada dels debats polítics que predominen a l’Estat espanyol. Però un funcionament territorial tan asimètric i polaritzat en el pla econòmic, unit a altres asimetries igualment fortes i rellevants, com les que afecten el sistema de finançament autonòmic, genera insatisfacció profunda a mesura que els ciutadans van percebent una mancança d’igualtat d’oportunitats a nivell regional en l’accés a llocs de treball de qualitat i pel que fa a gaudir de prestacions semblants en serveis públics fonamentals.
La fotografia de la capçalera té una llicència creative commons.
Excelente artículo. con un nivel de alta divulgación, la redacción es clara. Un mayor desarrollo de posibles soluciones para enderezar los desequilibrios aludidos hubiera sido deseable.