La pèrdua de benestar, l’ocupació i la negociació salarial centralitzada

El benestar de la població depèn de l’evolució del poder adquisitiu dels salaris. En el cas català els salaris han augmentat menys que els preus i s’ha perdut poder adquisitiu durant les últimes dècades. Una negociació salarial descentralitzada i un salari mínim que atengués als diferencials de nivell de preus entre comunitats autònomes corregiria les diferències de poder adquisitiu, i a més augmentaria les taxes d’ocupació dels territoris amb menys productivitat.

Lectures 437
Temps de lectura6 minuts

La pèrdua de benestar progressiva de la majoria de la població de Catalunya és un fet poc discutible si s’observa l’evolució en un període prou llarg dels principals indicadors macroeconòmics per càpita en termes reals comunament acceptats (PIB, consum privat, renda disponible, etc.) i es comparen amb les respectives mitjanes estatals. En general, veurem retrocessos o estancaments notoris. Les causes són diverses, entre les quals no es pot obviar el drenatge que significa el dèficit fiscal. Tanmateix aquest article vol fixar l’atenció en un altre dels mecanismes de distribució de rendes establerts en qualsevol economia de mercat: la negociació salarial.

Si s’analitza l’evolució dels salaris a Catalunya veurem que en termes nominals han augmentat de forma gairebé similar a la resta d’Espanya. En canvi, els preus no. Entre 2000 i 2018 els salaris nominals catalans augmentaren un 40% i els preus ho varen fer un 52,26%, per tant, la pèrdua de poder adquisitiu va ser del 8,1% en el període (Pèrdua de Poder Adquisitiu (PPA) = 1 –  (1 + ∆ salaris)(1+ ∆ IPC ) = 1 – (1+0,40)(1+0,5226) = 0,081). En el conjunt de l’Estat la pèrdua de poder adquisitiu va ser més reduïda, del 2,4%, ja que els salaris augmentaren el 42% i els preus un 45,45%. Com a resultat, la major part de la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris catalans respecte de la mitjana espanyola es deu al diferencial d’inflació. D’altra banda, és conegut l’estancament o retrocés generalitzat dels salaris, estancament o retrocés que afecta particularment Catalunya, la comunitat autònoma on els salaris han perdut més poder adquisitiu en el període esmentat. Vegeu el gràfic següent.

Font: INE, Contabilidad Regional de España i Índices de Precios de Consumo.

Està estudiat per la ciència econòmica que hi ha una relació de llarg termini entre els preus i el nivell de productivitat, de manera que les regions més productives tendeixen a presentar nivells de preus superiors a les menys productives, i a l’inrevés. De fet, veient la sèrie de l’IPC més antiga que publica l’INE, que parteix de 1978, des del 31-12-1978 fins al moment actual els preus a Catalunya s’han multiplicat per 7,5 i al País Basc per 7,3, mentre que a Extremadura o Andalusia per 6,4 i 6,7, respectivament. Catalunya és la comunitat on més han augmentat. Això col·loca els salaris catalans en una evident indefensió si es té en compte que els agents socials no negocien mai segons l’IPC dels territoris sinó a partir de l’IPC de l’Estat. El mateix succeeix si ens referim al salari mínim interprofessional, que es fixa per a tot l’Estat de forma uniforme sense tenir en compte els nivells de preus relatius entre autonomies. La conseqüència és un deteriorament progressiu i continuat del poder adquisitiu dels salaris catalans i, per tant, del benestar de la major part de la seva població. Una proposta del president de la CEOE, Antonio Garamendi, a favor de la fixació de salaris mínims diferenciats per autonomies va ser rebutjada pel govern de l’Estat sense cap discussió per protegir “la unitat de mercat”.

El cert és que aquesta proposta ampliada a tota la negociació col·lectiva tindria cert sentit econòmic, si es volgués prioritzar la maximització de l’ocupació. Una negociació salarial (tant en l’àmbit públic com privat) que tingués en compte les diferències de preus entre les regions o un salari mínim diferenciat per territoris corregiria molts desequilibris. I no només el problema del poder adquisitiu dels assalariats catalans, també contribuiria a corregir-ne un altre igual d’important com són les diferències, també permanents, que es produeixen entre els diferents nivells d’ocupació entre els territoris espanyols.

Podríem entretenir-nos a matisar la suposada història d’èxit de l’estat autonòmic proclamada als quatre vents des d’algunes instàncies oficials i de l’establishment acadèmic. No ho farem aquí per manca d’espai (ho podeu trobar aquí), però val a dir que es pot contrastar aquesta història d’èxit amb la persistència de les profundes diferències en les taxes d’ocupació (ocupats/població) al llarg dels anys i amb independència del cicle econòmic des de l’adveniment de la democràcia, com es pot observar en el gràfic següent. 

El gràfic relata l’evolució dels diferencials (en termes relatius) respecte la mitjana de les taxes d’ocupació dels quatre grups de CCAA, agrupats per nivells de productivitat de l’any 2019. Les més productives (línia vermella) amb majors taxes d’ocupació, reflecteixen la pujada de Madrid. La caiguda de la línia verda (CYL-GAL-AST-CLM) reflecteixen els retrocesos de les taxes d’ocupació de Galicia, Astúries i Castella-la Manxa.

Font: INE, Contabilidad Regional de España

Mirem, a tall d’exemple, el que passa a Portugal. Amb dades de 2018, el percentatge d’ocupats/població és del 45%, deu punts més que a Andalusia i Extremadura, malgrat que el seu producte per treballador és inferior: 46.200 euros a Portugal, enfront de més de 53.000 a Andalusia i Extremadura. Com és possible? Doncs perquè el cost salarial anual mitjà a Portugal és de 20.600 euros, mentre que a Andalusia és de 28.400 i a Extremadura, de 27.600. És a dir, un 14,7% més de producte per treballador a Andalusia i Extremadura, però un 38% més de cost salarial a Andalusia o un 34% més a Extremadura. I és aquest cost salarial superior, en termes relatius, el que explica la taxa d’ocupació inferior. Al capdavall, allò que determina l’ocupació és la competitivitat, és a dir, la relació salari/productivitat, i no la productivitat per si sola. Aquesta és l’anomalia, en el cas espanyol (aquí).

Una negociació més descentralitzada dels salaris, tant públics com privats, i un salari mínim diferenciat per territoris permetria adequar-los als diferents nivells de productivitat de cada territori que solen anar lligats als diferents nivells de preus, com s’ha dit abans. És un tema tractat a bastament per la literatura. En un article acadèmic recent s’analitzen les diferències en la negociació salarial entre les regions italianes (més centralitzada) i alemanyes (més territorialitzada), la productivitat i les seves conseqüències quant a l’ocupació, i es conclou que “si Itàlia adoptés el sistema alemany, l’ocupació agregada i els guanys salarials augmentarien un 11,04% i un 7,45%, respectivament”. Els trets diferencials són molt similars als que es produeixen entre les regions espanyoles, molt especialment després de la recent reforma laboral, que elimina la prevalença salarial dels convenis d’empresa adoptada el 2012.

En definitiva, les taxes d’ocupació s’acostarien entre territoris. És cert que es produirien diferències de salaris entre regions, però també ho és que aquests nivells salarials diferenciats s’acomodarien al poder adquisitiu de cada territori i, sobretot, l’Estat en el seu conjunt hi guanyaria, ja que la taxa d’ocupació estatal augmentaria, així com el PIB general, la renda de la població i els ingressos fiscals. Seria un guanyar-guanyar, les regions menys productives guanyarien ocupació i les més productives veurien els seus salaris anivellats amb la seva productivitat i nivell de preus.

Malauradament, l’igualitarisme territorial continua essent intocable, contra les evidències del mercat. No és l’únic. Segons aquest, és preferible que una part de la població de les regions menys productives estigui desocupada estructuralment (i sostinguda via subsidis) que ocupada i amb salaris en consonància amb el seu nivell de preus i la seva productivitat. Encara que això suposi que les regions més productives vagin perdent benestar, exceptuant, és clar, aquelles que traient profit de la seva capitalitat i d’una perversa organització de l’Estat absorbeixen recursos, inversions i mitjans de les altres.

La imatge de la capçalera té una llicència Creative Commons.

About Post Author

Josep Reyner

Josep Reyner és economista i membre de la Comissió d'Economia Catalana del Col·legi d'Economistes de Catalunya. És l'autor de l'informe Euromedi (Fundació Vincle).

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris