Lectures 289
Temps de lectura6 minuts

Joaquim Solé Vilanova

A Catalunya es troba a faltar un debat serè sobre reformes en ordenació territorial, règim local i finançament municipal, que són àmbits que requereixen canvis. Però les diferents institucions catalanes no semblen fornir-nos d’informes ni de projectes que portin, d’una part, a reformes legislatives a Catalunya i, de l’altra, a propostes sòlides per defensar davant el govern i el parlament de l’Estat. Una forma de fer més forta Catalunya és fer més moderna, democràtica, eficient i equitativa la seva Administració local.

Cal tenir present que l’Administració local catalana té una triple dependència del poder estatal, situació impròpia no solament en un país federal sinó també en un estat autonòmic, on per raons d’eficiència les entitats locals haurien de dependre del respectiu poder autonòmic. No és el cas. L’Administració i la Hisenda local catalanes depenen absolutament d’una llei de règim local, d’una llei d’hisendes locals, i d’una transferència als municipis i províncies, totes elles de l’Estat. 

Aquesta limitació forta que té Catalunya comporta, primer, que l’Estat estableixi unes competències obligatòries per als governs locals, que caldria flexibilitzar, i que avui no permeten una reordenació territorial de competències de despesa entre entitats municipals o supramunicipals, ni permeten plantejar solucions valentes al “minifundisme municipal” existent. Recordem que a Catalunya el 85% dels municipis tenen menys de 5.000 habitants, i el 40% tenen menys de 1.000 habitants. Segon, tota la regulació de la imposició municipal està en mans de l’Estat, quan es podria innovar i modernitzar la hisenda local si la potestat per legislar els tributs locals estigués descentralitzada en el Parlament català. Finalment, l’Estat manté el repartiment anual de la participació dels municipis en els tributs de l’Estat com abans del 1978, en què no existien les comunitats autònomes. L’Estat decideix els criteris de repartiment de la gran participació incondicionada als municipis, i no facilita que una comunitat autònoma pugui dur a terme una reordenació de competències de despesa entre governs municipals i supramunicipals.

Minifundisme municipal i consells comarcals

Catalunya té un problema de minifundisme municipal, comú a tot l’Estat, i que seria millor abordar des de cada comunitat autònoma. Els municipis del segle XIX, que pràcticament no prestaven serveis locals, no poden proveir amb eficiència i equitat els serveis municipals del segle XXI. Sí que poden els municipis de 20.000 habitants, però no els de menys de 5.000 o de 1.000. La solució consisteix a replantejar l’actual municipi, o a replantejar les entitats supramunicipals existents perquè passin a ser les proveïdores de molts dels serveis municipals actuals, amb una nova estructura administrativa i tècnica, amb personal qualificat, ben pagat i estable que sàpiga gestionar l’aparell administratiu municipal. Això actualment no es pot aconseguir en una gran majoria de municipis.

I aquí toca fer referència als consells comarcals de Catalunya. Són una institució supramunicipal, d’elecció indirecta, creada el 1987 pel Parlament de Catalunya, amb un nivell de competències de despesa molt limitat i un finançament esquifit. Es tracta d’un “edifici inacabat” que els acadèmics i polítics metropolitans ignoren, i la resta sembla que no en volen parlar. Per tant, tenim una institució més, que ja té trenta-cinc anys, que afecta la butxaca dels contribuents, però que, amb l”edifici” a mig fer, no resol els problemes generats pel minifundisme municipal.

Finançament municipal: model vàlid, però per reformar

El model nuclear del finançament municipal de Catalunya i Espanya, derivat de la llei estatal d’Hisendes locals del 1988 és un sistema vàlid que cal reformar i millorar, però en la seva essència és satisfactori per les raons següents:

  1. L’existència de diversos impostos, i no només un de sol. 
  2. El gaudi d’autonomia tributària, ja que cada govern municipal té potestat per modificar el tipus de gravamen de tots els impostos, introduir-hi certes bonificacions, i exigir els impostos potestatius o no.
  3. El pes destacat de l’IBI, que representa dos terços dels ingressos impositius municipals, com mostra la gràfica. L’IBI és un impost molt estable, identificable, no evadible, socialment acceptat i clarament potenciable.
  4. Les taxes i preus públics als usuaris de serveis tenen un pes important, com mostra el gràfic. Aquesta font de finançament, ben dissenyada, és acceptada pels usuaris, facilita una gestió millor de la demanda dels serveis i és compatible amb una tarifació social.
  5. Les participacions estatals i autonòmiques són majoritàriament incondicionades i, per tant, els governs municipals tenen plena autonomia financera per gastar aquests recursos.
  6. Finalment, existeix una àmplia potestat per recórrer als préstecs per part de totes les entitats locals, tot i tenir certs límits raonables.

L’IBI, els valors cadastrals i l’impost sobre vehicles

L’IBI té un pes del 28% dels ingressos no financers. No pot ser reformat pel Parlament de Catalunya, però sí que es pot influir sobre l’Estat, a l’espera que un dia la cambra catalana pugui legislar sobre aquest i altres impostos municipals, com es fa als territoris forals. Ara caldrien les reformes següents: primer, en els tipus de gravamen de l’IBI urbà (unificar i elevar el tipus màxim, generalitzar els tipus diferenciats per usos tret del d’habitatge i elevar el recàrrec per habitatge desocupat al 100%); segon, en noves bonificacions (per a famílies amb renda baixa i famílies monoparentals), i tercer, donar potestat al Parlament de Catalunya per establir un recàrrec sobre l’IBI per als consells comarcals, com té l’AMB, per facilitar ingressos impositius i reduir la seva dependència de transferències específiques. 

Donar un valor administratiu als immobles és vital per a l’IBI. Aquest valor és actualment el valor cadastral, però des de fa anys aquest valor cadastral, costós de revisar, no és homogèniament calculat a tots els municipis. Alguns fa vint anys o més que no han revisat valors, i d’altres han aplicat coeficients potestatius sobre els valors cadastrals entre 2014 i 2020, però la majoria no. I l’1 de gener de 2022 entrà en vigor un anomenat valor de referència que passa a ser decisiu en els impostos de transmissions, successions i patrimoni, però no en l’IBI. Si el valor de referència no s’introdueix en l’IBI, urgeix definir una nova política cadastral i posar tots els valors al dia, per raons d’equitat i per evitar efectes perversos que actualment es produeixen.

L’impost municipal sobre vehicles es calcula sobre una base obsoleta, com són els cavalls fiscals. Com a l’impost autonòmic de matriculació, caldria calcular l’impost de circulació segons el valor del vehicle i les emissions de CO2, i potser també segons l’antiguitat del vehicle per fomentar un pla de renovació. La LOFCA i la llei estatal d’hisendes locals permeten a un parlament autonòmic regular l’impost municipal sobre vehicles, sempre i quan es compensi els ajuntaments pel que estan recaptant. Això és fàcilment assolible doblant les quotes d’un impost amb quotes francament baixes. El que no s’entén és que la Generalitat hagi creat un nou impost sobre el CO2 dels vehicles, quan el que caldria és modernitzar l’impost municipal sobre vehicles des del Parlament de Catalunya. 

Cal obrir un debat serè i no partidista sobre el govern i la hisenda locals i elaborar propostes per al Parlament de Catalunya i per el parlament central. Tot això no depèn de fora, depèn de les institucions catalanes.

About Post Author

Joaquim Solé Vilanova

catedràtic de finances públiques i director de trenta-cinc edicions del Màster en Hisenda autonòmica i local de la Universitat de Barcelona

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris