El debat sobre el nou model de finançament autonòmic ha esclatat amb força. No és estrany: parlem d’un dels mecanismes clau que defineixen la distribució del poder polític i econòmic a l’Estat. Però més enllà del soroll mediàtic i de les proclames polítiques, la pregunta essencial és una altra: què canvia realment el model presentat? I, sobretot, què implica per a Catalunya?
La primera qüestió és conceptual, però decisiva: estem davant d’un nou model o d’una reforma del vigent? Tot indica que es tracta d’una reforma del sistema aprovat el 2009. La seva estructura es manté intacta: una cistella d’impostos cedits parcialment o totalment a les comunitats autònomes i un sistema d’anivellament que redistribueix recursos entre territoris.
Aquesta continuïtat no és menor. Significa que no s’ha qüestionat l’arquitectura de fons del model. Per tant, malgrat la retòrica del canvi, el nou esquema s’inscriu clarament en la lògica del règim general.
La segona pregunta és inevitable: es tracta d’un model singular per a Catalunya, tal com suggeria l’acord d’investidura del president Illa entre el PSC i ERC? La resposta és negativa. El model no surt del marc de la LOFCA ni estableix cap mecanisme específic per a Catalunya. En conseqüència, no hi ha cap reconeixement institucional de la seva singularitat.
Això té implicacions profundes. Catalunya continua subjecta a un sistema pensat per a la simetria territorial, malgrat tenir una capacitat fiscal, una estructura institucional i unes preferències col·lectives clarament diferenciades. La singularitat, de moment, continua sent una aspiració política més que no pas una realitat institucional.
Dit això, el model incorpora alguns elements positius. El més rellevant és la millora de l’equitat vertical: l’Estat injecta uns 21.000 milions d’euros addicionals al sistema autonòmic, dels quals Catalunya en rebria prop de 4.700. Aquesta actualització era imprescindible. Des del 2009 no s’havia revisat el model, i les necessitats de despesa de les comunitats han crescut molt més ràpidament que els seus recursos, mentre que els ingressos de l’Estat han augmentat de manera significativa.
També hi ha canvis en la cistella d’impostos. La participació autonòmica en l’IRPF passa del 50 % al 55 %, i en l’IVA del 50 % al 56,5 %. A més, s’obre la porta a la possibilitat que les comunitats que ho vulguin rebin una part de la recaptació de l’IVA generada per les pimes del seu territori, un element que podria beneficiar Catalunya.
Tanmateix, aquestes millores tenen un límit clar: no s’incrementa la capacitat normativa de les comunitats ni la seva responsabilitat en la gestió dels impostos. És a dir, augmenten els recursos, però no l’autonomia fiscal ni la corresponsabilitat, dues peces clau d’un federalisme fiscal madur. Tot i això, s’afirma que aquesta qüestió es posposa per a més endavant i que continua en fase de negociació.
El nucli polític del model continua sent l’anivellament. Com en el sistema actual, el 75 % dels recursos tributaris autonòmics es redistribueixen segons criteris de població ajustada, mentre que el 25 % queda fora del mecanisme redistributiu.
La població ajustada incorpora alguns canvis menors, com la introducció de la variable de “costos fixos”, amb una ponderació del 0,4 %, destinada a tenir en compte els problemes de despoblació i la manca d’economies d’escala en la prestació de serveis públics. Però hi ha una absència significativa: no s’introdueix el cost de la vida, és a dir, el nivell de preus. Aquesta variable hauria beneficiat clarament Catalunya i altres territoris amb costos més elevats.
Un canvi destacable es produeix en la contribució de l’Estat a l’anivellament. Fins ara, els recursos estatals es repartien segons la població ajustada. El nou model, en canvi, aplica un criteri que redueix en dues terceres parts la distància entre cada comunitat i el territori amb major finançament per habitant ajustat, resultat del repartiment horitzontal anterior. A la pràctica, això significa que el repartiment és inversament proporcional a la capacitat fiscal.
El resultat és una reducció substancial de les diferències entre comunitats i una tendència cap a l’anivellament gairebé total. Des d’una perspectiva catalana, aquest és un dels elements més problemàtics del model: dilueix la relació entre capacitat fiscal i recursos disponibles.
Un aspecte positiu és la desaparició dels fons complementaris del model del 2009 –suficiència, cooperació i competitivitat– que complicaven i distorsionaven el resultat del sistema. Tanmateix, es crea un nou fons, el denominat “climàtic”, del qual encara no es coneixen els efectes reals, ja que l’Estat no ha publicat dades detallades sobre la distribució final dels recursos entre totes les autonomies.
A això s’hi suma la clàusula de l’statu quo, que garanteix que cap comunitat perdi recursos respecte al model actual. Aquesta garantia política pot alterar el funcionament del sistema i, de nou, caldrà veure quin impacte real té en el resultat final.
També és rellevant la desaparició del sistema de bestretes tal com existia fins ara. Les comunitats deixaran de rebre els recursos reals que els pertoquen amb un retard de dos anys i passaran a percebre’ls en temps real, una millora significativa en termes de gestió financera.
En conjunt, el model aporta més recursos a totes les comunitats, però no resol el problema central de Catalunya: la manca de correspondència entre la seva capacitat fiscal i els recursos que finalment gestiona. El principi d’ordinalitat no queda garantit de manera estructural, malgrat el que puguin dir els polítics.
Des d’aquesta perspectiva, Catalunya hauria sortit més beneficiada d’un sistema d’anivellament parcial, amb un percentatge inferior al 75 % i sense fons addicionals que en desvirtuessin el resultat. El nou model, però, s’allunya d’aquest disseny i consolida una tendència cap a una igualació gairebé total.
En qualsevol cas, encara cal veure quin recorregut tindrà aquesta proposta de model. Les negociacions bilaterals entre l’Estat i les comunitats autònomes poden introduir canvis rellevants, i resta pendent la qüestió més complexa: la seva aprovació al Congrés dels Diputats.
Tanmateix, més enllà dels números, el problema és essencialment polític. El model no reforça l’autogovern de Catalunya ni avança cap a un sistema de finançament propi. S’ha perdut una oportunitat històrica per reconèixer institucionalment la seva singularitat.
Catalunya no és només una comunitat autònoma més. Té una identitat nacional diferenciada, una estructura institucional avançada i una capacitat fiscal elevada. Això exigeix un model que respecti les seves preferències col·lectives, garanteixi la seva capacitat de decisió sobre ingressos i despeses i reforci la corresponsabilitat fiscal.
Un sistema singular no és sinònim de desigualtat, sinó de diferenciació justificada. La democràcia no exigeix tractar tothom igual, sinó tractar de manera diferent allò que és diferent. El cas del Quebec al Canadà n’és un exemple paradigmàtic: un sistema asimètric que no debilita l’Estat, sinó que el fa més estable i legítim.
L’asimetria no és un privilegi, sinó un reconeixement de la diversitat. La simetria, quan s’aplica de manera acrítica, pot generar ineficiència i conflicte. En canvi, una asimetria ben dissenyada pot esdevenir una via de cohesió, respecte i estabilitat.
La imatge de capçalera ha estat generada amb IA.
