Lectures 422
Temps de lectura7 minuts

La pandèmia ha modificat les preferències per la despesa pública, provocant que els individus vulguin dedicar una part més important de diners públics a categories que contribueixen a la funció asseguradora i redistributiva del sector públic.

La pandèmia actual ha evidenciat l’important paper que pot tenir el sector públic a l’hora d’atenuar els impactes que es poden originar de xocs inesperats. Per controlar l’expansió de la covid-19, els governs han implementat diferents regulacions amb l’objectiu de reduir la interacció social. Aquestes mesures han sigut eficaces, però al mateix temps han tingut un impacte directe sobre l’economia i la salut, que no s’ha distribuït de manera homogènia en els diferents grups de la societat. No totes les feines es poden adaptar al teletreball, ni les mesures de confinament han afectat igual a tots els sectors econòmics. Per mitigar els efectes de la pandèmia sobre la salut física i l’economia, els governs han dut a terme diverses actuacions, entre les quals destaquen l’increment del volum de recursos destinats a la sanitat pública i els ajuts i subvencions que s’han donat als principals sectors econòmics afectats.

En un entorn en què els recursos són escassos i augmenten les necessitats de despesa, és important conèixer les preferències de la població sobre la despesa pública i la seva disposició a finançar l’increment de recursos necessaris per poder implementar les polítiques de recuperació. Aquest és un dels objectius d’un estudi que estic realitzant conjuntament amb Dirk Foremny i Judit Vall. Per realitzar aquesta recerca, hem dissenyat una enquesta que inclou elements experimentals. L’enquesta ens permet obtenir dades d’una mostra representativa d’individus per Espanya en tres moments diferents del temps. La primera recollida de dades va ser a principi d’abril de 2020, quan ens trobàvem al pic de la primera onada de la pandèmia i en ple confinament. La segona recollida de dades la vam fer a final de juliol de 2020, quan érem en el que es va anomenar “la nova normalitat”, en què la incidència de la covid-19 era molt baixa i pràcticament no hi havia restriccions. La tercera recollida de dades prové de final de juliol de 2021, quan érem a la cinquena onada de la covid-19, amb una elevada incidència en termes de nous casos diaris i s’havien implementat algunes restriccions per controlar de nou l’expansió del virus (tot i el ràpid increment en les xifres de vacunació).

Per poder estimar l’efecte de la pandèmia sobre les preferències per la despesa pública, a l’enquesta incorporem una pregunta en què els individus han de distribuir el total del pressupost entre les nou categories de despesa següents: defensa, educació, sanitat, habitatge, pensions, transports, seguretat ciutadana, serveis socials i treball. Partint de les respostes a aquesta pregunta, identifiquem l’àrea de despesa que cada individu considera prioritària com aquella a la qual s’assigna un percentatge més elevat del pressupost. Aquesta dada és comparable a les recollides a l’Eurobaròmetre sanitari de l’any 2018. Per garantir que aquesta comparació identifica l’efecte de la pandèmia és necessari que les dues mostres tinguin una estructura idèntica en termes de les característiques de la població que, òbviament, influeixen en les preferències de despesa. Per aquest motiu, realitzem un emparellament de les dues mostres (exact matching) en base a l’edat, el gènere, l’educació i l’ocupació dels individus abans de procedir a comparar-les. 

Com es pot observar al gràfic 1, les preferències de despesa pública han canviat substancialment des de l’inici de la pandèmia. La sanitat ha passat a ser la despesa que un percentatge més elevat d’individus identifiquen com a prioritària (58% a l’abril de 2020, 53% al juliol de 2020 i 46% al juliol de 2021), seguida per l’educació (13%, 16% i 20%, respectivament a les tres onades), les pensions (12%, 13% i 11%), el treball (7%, 10% i 9%) i els serveis socials (4%, 4% i 5%). Abans de la pandèmia, al 2018, les àrees de despesa identificades com a prioritàries per un percentatge més elevat de la població eren treball (per un 32% dels individus) i sanitat (un 29%), seguides per educació (un 15%) i pensions (un 13%). Per tant, des de l’inici de la pandèmia, ha augmentat la preferència per les polítiques públiques que incrementen la capacitat asseguradora i redistributiva del sector públic. Aquest efecte és persistent en el temps i es manté fins i tot en les situacions en què l’expansió del virus i la mortalitat pel virus és menor.

Gràfic 1: Categoria de despesa considerada com a prioritària (percentatge d’individus)

Notes: 1. Només es mostren les categories de despesa que són prioritàries com a mínim per a un 5% dels individus (amb dades de l’enquesta). 2. Les categories de despesa estan ordenades en funció de la seva prioritat a l’abril del 2020. 3. Grandària de les mostres emparellades: n=4194 a l’eurobaròmetre, n= 985 a la primera recollida de dades, n= 1792 a la segona i n=1786 a la tercera. 4. Es mostra l’interval de confiança al 95%.

A continuació, preguntem als individus quant estarien disposats a pagar cada mes perquè el sector públic disposés dels recursos necessaris per dur a terme una de les tres mesures sanitàries següents (assignades de manera aleatòria) amb l’objectiu de preparar la sanitat pública per fer front a una pandèmia: investigació per trobar una vacuna, per descobrir nous tractaments o una ampliació del número de llits a les UCIs dels hospitals. A la segona i tercera onada també vam preguntar per la disposició a pagar un impost per contribuir a la recuperació econòmica. Aquest nou impost s’assigna de manera aleatòria a un dels nivells de govern següents: la Unió Europea, el govern central o el govern regional. 

El primer resultat a destacar és que la majoria de la població està disposada a pagar un impost nou per millorar el sistema públic de salut. Com es pot observar al gràfic 2, a l’abril del 2020 un 82% dels enquestats estaven disposats a pagar aquest nou impost. Aquest percentatge és del 74% al juliol del 2020 i del 69% al juliol del 2021. Respecte a la quantia de l’impost, de mitjana, a l’abril del 2020 els individus estan disposats a pagar 32€ al mes, 23€ al juliol de 2020 i 21€ al juliol del 2021. Aquestes diferències entre les dades de l’abril del 2020 i les de juliol de 2020 i 2021 són estadísticament significatives. Per tant, observem que la disposició a pagar és lleugerament inferior una vegada passat el pic de la pandèmia. En relació amb l’impost per contribuir a finançar la recuperació econòmica, al juliol de 2020, un 72% dels individus estan disposats a pagar aquest impost i l’import mitjà és de 19€ al mes. Aquest percentatge és del 69% al juliol del 2021 i estan disposats a pagar 17€ al mes. Aquestes dades mostren l’important percentatge de persones que voldrien fer una transferència dels seus recursos individuals cap al sector públic pagant un impost finalista amb l’objectiu de millorar el sistema públic de salut, així com per contribuir a la recuperació econòmica.

Gràfic 2: Disposició a pagar impostos

a) Marge extensiu (sí o no)

b) Marge intensiu (quantia)

Notes: 1. A partir de la disposició a pagar que mostren els individus a les preguntes de l’enquesta, hem calculat el marge extensiu creant una variable que és igual a 1 si la disposició a pagar es positiva o 0 en cas que sigui nul·la. 2. Grandària de les mostres: n= 985 a la primera recollida de dades, n= 1792 a la segona i n=1786 a la tercera. 3. Es mostra l’interval de confiança al 95%.

Per tant, el xoc generat per la pandèmia de la covid-19 ha modificat les preferències per la despesa pública, de manera que els individus volen dedicar una part més important de diners públics a categories que contribueixen a la funció asseguradora i redistributiva del sector públic. Al mateix temps, els individus també estan disposats a pagar nous impostos per incrementar la capacitat asseguradora i redistributiva del sector públic. Aquestes evidències s’haurien de considerar en el moment d’elaborar els pressupostos públics de despesa. Per la banda dels ingressos, s’hauria de valorar la possibilitat d’incrementar la pressió fiscal en alguns impostos, però garantint sempre que aquests canvis no siguin regressius.

About Post Author

Pilar Sorribas

Pilar Sorribas-Navarro és professora al departament d'Economia a la Universitat de Barcelona i investigadora a l'Institut d'Economia de Barcelona (IEB) i a l'Institutions and Political Economy Research Group (IPErG). És doctora per la Universitat Autònoma de Barcelona i té un Màster en Economia per la Universitat de York. La seva recerca es centra en l'estudi de l'economia política i l’economia pública. Ha publicat la seva recerca en revistas com ara American Economic Journal: Applied Economics, Public Economics o Comparative Political Studies, entre d’altres. @pisorribas

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris