Lectures 27
Temps de lectura5 minuts

L’anàlisi rigorós del benestar subjectiu o de la satisfacció individual amb la vida, la salut, la situació financera o la feina, ens permet conèixer les preferències dels individus i contribuir al disseny i la priorització de les polítiques públiques.

Durant les últimes dues dècades alguns economistes han començat a utilitzar dades procedents de preguntes sobre satisfacció amb la vida. La mesura sobre satisfacció amb la vida es basa en les respostes que els enquestats donen quan se’ls demana valorar en una escala, per exemple de 0 a 10, la satisfacció amb la pròpia vida o en alguns aspectes d’aquesta, com ara la salut, la situació financera o la feina. L’anàlisi rigorosa d’aquesta satisfacció declarada (anomenada felicitat, satisfacció o benestar subjectiu) ens permet entendre les preferències dels individus sobre diversos aspectes, alguns d’ells molt rellevants també des d’un punt de vista polític, com ara les preferències sobre els ingressos i el creixement econòmic, el capital social, les condicions laborals, el lleure, la salut, l’atur o la desigualtat. Per raons d’espai no presentaré detalls de l’evidència empírica que demostren la seva validesa ni entraré en les fortaleses i limitacions de les mesures subjectives de benestar, però el lector pot anar a Ferrer-i-Carbonell (2011) per un resum en català, tot i que una mica antic.

En aquest article m’agradaria presentar no un resum de tots els resultats trobats, sinó algunes de les propostes de polítiques públiques desenvolupades en la literatura. Les propostes no es basen en la idea de maximitzar la felicitat reportada tot creant un índex de felicitat, sinó que es basen en els resultats de l’anàlisi estadística rigorosa que té en compte, per exemple, que la satisfacció subjectiva depèn no només de la situació objectiva de l’individu, sinó també de la seva personalitat o la seva capacitat d’adaptació (els individus no s’adapten a tot i no tots ho fan). És a dir, no defenso que la satisfacció declarada s’agregui en un índex per ser comparat amb altres indicadors de benestar com ara el PIB o la taxa d’atur, sinó que defenso utilitzar aquestes mesures per a una major comprensió de les preferències dels individus per a contribuir al disseny i la priorització de polítiques públiques.

La informació acumulada pels economistes al llarg dels últims vint anys ens permet actualment dissenyar propostes de polítiques públiques amb l’objectiu de millorar el benestar dels ciutadans. Dit d’una altra manera, polítiques públiques que poden ser classificades dins del que anomenem “polítiques per a una vida millor”. En aquesta entrada em centraré a presentar algunes d’aquestes propostes.

Un aspecte molt important per al benestar dels individus són les condicions econòmiques de l’entorn on viu, però amb un matís molt important. Mentre que el creixement econòmic correlaciona de manera dèbil amb la satisfacció declarada, en les èpoques de crisi el benestar subjectiu es deteriora de manera considerable (DeNeve et al., 2018). Aquesta asimetria (que també es troba en l’efecte que té la renda dels “altres” sobre el propi benestar subjectiu i que també té impactes en el disseny de polítiques públiques, Ferrer-i-Carbonell, 2005) fa que els cicles econòmics amb recessions dures i llargues, com és el nostre cas, portin a un deteriorament del benestar que no es recupera prou en èpoques de creixement. En les paraules dels autors “[…] el cost, en termes de benestar, dels cicles econòmics”. El benestar subjectiu dels individus, a més, està negativament afectat pel nivell d’atur del país (Di Tella et al., 2001 i Clark, 2003) i la pobresa o desigualtat del país (De Neve et al., 2017), aspectes que correlacionen amb les recessions econòmiques. Tota aquesta evidència ens fa concloure que els governs haurien de prioritzar un creixement sostingut i centrar el debat a analitzar polítiques que permetin moderar els cicles econòmics.

De fet, el propi atur, i no només l’atur del país, té un impacte molt significatiu sobre el benestar individual, un impacte que va més enllà del cost econòmic (pèrdua de salari) i que l’evidència demostra que perdura en el temps. En altres paraules, els individus no s’adapten ràpidament a estar aturats i reporten nivells de felicitat menor, fins i tot després de trobar feina. Per tant, les polítiques que enforteixin el mercat de treball i potenciïn la feina per a tothom representarien un gran benefici per a la població en termes de benestar subjectiu. En aquest sentit sembla urgent treballar per reduir la dualitat del mercat laboral.

El contracte únic no només incentivaria l’ocupació, sinó que a més contribuiria de manera substancial al benestar d’aquells treballadors que actualment no estan ben representats en les negociacions amb els governs. El mercat de treball actual és extremadament desigual i hi ha una part important de la població activa (per exemple, els treballadors temporals o l’economia de feinetes o gig economy) que té feines de baixa qualitat que impacten negativament en el seu benestar. Si bé alguns treballadors escullen lliurement aquestes feines (per exemple, estudiants), d’altres hi són forçats per la seva situació personal, per exemple, els immigrants o les persones amb nivells educatius baixos. Una bona feina no és necessàriament aquella que té un salari més alt, sinó aquella que t’ofereix una remuneració que és percebuda com a justa (les desigualtats associades a feines similars redueixen la felicitat i la motivació per treballar, Gesiarz et al. 2020), que t’ofereix certesa, autonomia, creativitat, et permet descansar i tenir temps lliure (per cert, Frans de Waal demostra la mateixa reacció en dos micos caputxins que reben recompenses diferents per la mateixa feina a TED Talk “Moral behaviors in animals”). Un temps lliure que els treballadors poden dedicar a enfortir les seves relacions socials i a contribuir al capital social d’un país. Un país amb un capital social fort (amb normes compartides i confiança mútua i en les institucions) i treballadors feliços pot portar a més productivitat i creixement econòmic, incrementa la participació ciutadana, reforça les institucions i, per tant, incrementa el benestar i el creixement econòmic. En resum, un cercle positiu.

L’atomització i digitalització és una oportunitat enorme que ens permet avançar com a societat, però cal dissenyar polítiques que ens permetin treure’n el màxim benefici. Podem gaudir del menjar a domicili o d’una traducció contractada en línia a un preu més baix, però cal també protegir el benestar dels treballadors. El benestar dels treballadors no només pot ser un objectiu en si mateix, sinó que els treballadors feliços són més productius (Oswald i Proto, 2015) i creatius, i agafen menys baixes laborals.

En resum, les preguntes subjectives poden contribuir a entendre els determinants del benestar subjectiu dels individus i, basant-nos en això, es poden fer propostes de polítiques públiques. En els últims anys han aparegut iniciatives en aquesta direcció com, per exemple, la llista de propostes de polítiques concretes que forma part de la conferencia “Policies for Better lives” de la Universitat McHill de Canadà.

About Post Author

Ada Ferrer-i-Carbonell

L’Ada Ferrer i Carbonell és científica titular de l'Institut d'Anàlisi Econòmica del Consell Superior d'Investigacions Científiques (IAE-CSIC) i professora afiliada a la Barcelona GSE. Es va llicenciar en Economia per la UAB el 1994 i el 2003 va obtenir dos doctorats, un a l'Institut Tinbergen (Universitat d'Amsterdam) amb la tesi titulada “Quantitative analysis of well-being with economic Applications” i un altre a l'Institut Politècnic Rensselaer (Nova York, EUA) amb la tesi “Consumption, behavior, an the environment: Theoretical and empirical dimensions”. Actualment és directora del Màster d'economia de les polítiques publiques i des del 2020 directora del Panel de Benestar Mundial (World Well-Being Panel). Les seves principals línies d'investigació són l'anàlisi economètrica del benestar subjectiu, centrant-se en temes de desigualtat, salut, ingressos i polítiques públiques. El 2004 va publicar, amb el profesor Bernard Van Praag el llibre Happiness Quantified: A Satisfaction Calculus Approach, OUP Oxford.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
3 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris
Roger
Roger
3 mesos Fa

L’article parla del salari mínim com una possible eina per reduir la dualitat del mercat de treball. Si permetria protegir més aquells col·lectius actualment més penalitzats (encara que fos a canvi de reduir les millors condicions dels col·lectius més protegits), com és que rep una oposició tan forta a nivell social. Com és que s’acostuma a relacionar únicament com una eina que permetria reduir drets, i no com una manera d’equilibrar desigualtats? Com és que cap sindicat o partit d’esquerres (que jo sàpida) s’ha “fet seu” el contracte únic per protegir qui actualment té menys protecció?

Roger
Roger
3 mesos Fa

Cert, contracte únic, no sé en què devia estar pensant. Coincideixo en això que comentes. Sorprén que davant la possibilitat de millorar el benestar social en un tema tan important, es descarti qualsevol intent d’entrada. Però suposo que és especialment complicat trobar una implementació que minimitzi les pérdues cap al treball fix actual. Gràcies per la resposta i per un article interessant.