La renda garantida de ciutadania (RGC) és la principal prestació de garantia d’ingressos de Catalunya. La seva finalitat és assegurar un nivell mínim d’ingressos a les persones i llars en situació de pobresa i afavorir-ne la inclusió social perquè, a mitjà i llarg termini, puguin superar aquesta situació.
Gairebé una dècada després de la seva posada en marxa, l’RGC s’ha consolidat com un dels pilars del sistema de protecció social. Des de 2018, Ivàlua avalua de manera continuada tant el funcionament de l’RGC com els possibles efectes de diferents reformes, fet que permet identificar-ne les principals fortaleses i limitacions i contribuir a la millora del disseny i la implementació de la política.
Què sabem sobre l’RGC?
Les avaluacions mostren que l’RGC no arriba a totes les persones en situació de pobresa extrema i que, entre les que protegeix, presenta limitacions tant per garantir uns ingressos suficients com per afavorir processos d’inclusió social.
- Cobertura limitada
Segons l’Enquesta de condicions de vida de 2025, a Catalunya hi ha 226.541 llars en situació de pobresa extrema. D’aquestes, 105.054 serien elegibles per rebre l’RGC, de manera que la prestació arriba aproximadament al 46 % de les llars en aquesta situació.
El principal factor que explica aquesta cobertura limitada és la compatibilitat restringida de l’RGC amb l’activitat laboral. Actualment, l’RGC només és compatible amb els ingressos del treball en supòsits excepcionals, de manera que moltes persones que treballen però continuen vivint en situació de pobresa extrema no hi poden accedir. Les simulacions mostren que flexibilitzar aquest requisit permetria incrementar la cobertura en 67.304 llars, aproximadament 30 punts percentuals, fins a arribar al 76 % de les llars en situació de pobresa extrema.
- Quantia insuficient per superar la situació de pobresa extrema
Les avaluacions també mostren que la quantia de la prestació és insuficient per garantir uns ingressos que permetin superar la pobresa extrema, especialment en llars amb infants o adolescents a càrrec o amb despeses elevades d’habitatge. Amb dades del període 2021-2023, el 66 % de les llars amb infants continuen en situació de pobresa extrema després de rebre la prestació, mentre que aquest percentatge es redueix al 4,4 % en les llars sense infants.
- Manca d’incentius i suports adequats per a la inclusió
Pel que fa a la capacitat de l’RGC per afavorir trajectòries de sortida de la prestació i processos d’inclusió social, les avaluacions identifiquen mancances tant en el disseny dels incentius com en els suports disponibles.
D’una banda, es genera una situació de trampa de la pobresa: els ingressos laborals es descompten de la prestació, de manera que, si aquests no són suficients, estables o previsibles, la incorporació al mercat de treball no sempre comporta una millora econòmica.
De l’altra, l’acompanyament i els itineraris d’inclusió presenten limitacions. L’avaluació amb perspectiva de gènere mostra que moltes llars perceptores afronten situacions de multiproblemàtica, precarietat laboral, càrregues de cura, problemes d’habitatge i de salut que dificulten la sortida de la prestació si no disposen d’un suport integral i sostingut.
Què s’ha de modificar perquè funcioni millor?
Les avaluacions formulen diverses recomanacions per millorar el funcionament i l’impacte de l’RGC. Entre d’altres, proposen revisar els criteris d’elegibilitat i la compatibilitat amb els ingressos del treball, amb l’objectiu d’ampliar la cobertura i reduir la trampa de la pobresa. També recomanen adequar la quantia de la prestació, especialment per a les llars amb infants i per a aquelles que afronten costos elevats d’habitatge. Així mateix, plantegen reforçar els incentius a la inserció laboral i assenyalen la necessitat de millorar els mecanismes d’acompanyament i els itineraris d’inclusió mitjançant intervencions més personalitzades i adaptades a situacions de multiproblemàtica.
Més enllà del contingut específic de les recomanacions, un dels principals aprenentatges és que aquestes responen a dos tipus de reptes. D’una banda, reptes de disseny, que deriven de les regles que defineixen la prestació, com ara els criteris d’accés, les quanties o els incentius. De l’altra, reptes d’implementació, relacionats amb la manera com la política s’aplica a la pràctica. Distingir-los és rellevant per determinar com actuar: els reptes de disseny requereixen modificacions normatives, mentre que els d’implementació demanen millores en la gestió, la coordinació entre serveis i l’acompanyament a les persones beneficiàries.
Les avaluacions indiquen que les principals limitacions de l’RGC són de disseny, especialment relacionades amb la compatibilitat limitada amb l’activitat laboral. Així doncs, una millora de la implementació, per si sola, no seria suficient. Si no es corregeixen els elements centrals del disseny, la política continuarà arribant a una part limitada de la població en situació de pobresa i mantindrà obstacles estructurals a la inclusió.
Com cal modificar l’RGC per millorar-la?
Per millorar una política, no només cal identificar què cal canviar, sinó també determinar com fer-ho. És aquí on l’avaluació ex ante adquireix un paper rellevant: permet analitzar diferents opcions de reforma, anticipar-ne els efectes potencials i aportar evidència sobre quines alternatives poden ser més efectives abans d’implementar-les.
Pel que fa l’RGC, la compatibilitat entre la prestació i els ingressos del treball n’és un bon exemple. Com s’ha assenyalat en les seccions anteriors, es tracta d’un dels principals reptes. Ara bé, identificar aquest problema no determina automàticament quina és la millor solució. Fer compatible la prestació amb l’activitat laboral pot adoptar formes molt diverses. Cal decidir, entre altres aspectes, quins ingressos laborals s’han de tenir en compte, quin grau de compatibilitat és convenient o quin model aconsegueix reforçar els incentius al treball sense reduir la capacitat protectora de la prestació. Respondre aquestes preguntes requereix anar més enllà del diagnòstic i avaluar diferents alternatives de disseny.
Amb aquesta finalitat, Ivàlua combina la revisió de l’evidència internacional sobre models d’activació amb exercicis de microsimulació que permeten estimar els efectes potencials de diferents opcions de reforma abans que s’apliquin. En aquest context, s’examinen quines propostes són més efectives per millorar la cobertura i la capacitat de la prestació de reduir la pobresa, però també quin impacte pressupostari tenen i si són sostenibles o no. Aquest exercici és clau per acompanyar les recomanacions amb propostes concretes i viables, que facilitin una reforma efectiva i informada en l’evidència.
Una oportunitat per avançar cap a una RGC millor
Actualment s’està debatent al Parlament la proposta 202-00042/15 de reforma de la Llei de la RGC, un context que representa una oportunitat per incorporar l’evidència acumulada al llarg dels darrers anys d’avaluació.
El disseny d’una política com l’RGC implica prendre decisions sobre objectius que sovint entren en tensió: protegir les persones en situació de vulnerabilitat, incentivar la incorporació al mercat laboral i garantir la sostenibilitat de la despesa pública. No existeix una solució que maximitzi tots aquests objectius alhora, sinó que cal trobar un equilibri entre ells.
És precisament en aquest punt on l’avaluació aporta més valor: permet identificar els compromisos que comporta cada alternativa de reforma, anticipar-ne els efectes i aportar evidència per orientar decisions més informades. En el context de l’actual debat sobre la reforma de l’RGC, aquesta evidència representa una oportunitat per avançar cap a una prestació més efectiva, més equitativa i més ben adaptada a les necessitats de la població.
La imatge de capçalera pertany a Marko Milivojevic de Pixnio.
