En aquesta entrada em refereixo a la insuficiència financera de la sanitat catalana, amb l’aspiració de més recursos sense modificar els anivellaments implícits en el finançament autonòmic vigent i defugint tota mena d’ingrés extrafiscal (copagaments), i als aspectes relatius a la dificultat d’articular una veritable reforma tributària en què es financi millor la despesa pública o es redueixi el dèficit i el deute, i a la vegada s’abaixin els impostos, a la vista de les reaccions generades pel darrer Llibre Blanc per a la reforma tributària.
La insuficiència sanitària “va per barris”
Catalunya, com les Illes, ha de poder gastar més en sanitat. Aquest és un clam transversal que se sent a la nostra societat. Per argumentar-ho, es destaca que en termes de PIB aquestes comunitats gasten menys fins i tot que la mitjana espanyola. Hi ha una incoherència en el fet que molts dels que voldrien gastar el que com a mínim correspon per PIB no veuen o no volen veure que el finançament que rep Catalunya o les Balears arriba com a molt al pes de la seva població. De manera que tota comunitat amb una renda per capita superior a la mitjana ha de tenir, per pura aritmètica, un percentatge de població menor que el pes en renda. Si hom fa la reivindicació de “gastar en sanitat com a mínim com la mitjana espanyola” —i ja no diem si es compara amb països desenvolupats del nostre entorn— ha d’admetre que el finançament ha d’estar lligat a la capacitat fiscal pròpia i no a la transferència graciosa de l’Estat.
Això, alguns no ho admeten per una mena de solidaritat amb la resta de l’Estat. Alguns accepten que des de l’administració de l’Estat s’estimi la nostra necessitat de despesa finançable i que no es permeti exercir la capacitat tributària pròpia. La solidaritat interterritorial que això mostra amb la resta de comunitats autònomes no permet, però, exigir després nivells de despesa més elevats per reivindicar uns bons serveis solidaris amb els conciutadans dintre de la mateixa comunitat. Remarquem, a més, que la sanitat té pretensions d’universalisme. Això vol dir que aquesta mena de despesa no ha de ser gaire redistributiva. I si en resulta un efecte de progressivitat fiscal, només pot procedir del fet que les classes benestants utilitzin menys el sistema sanitari públic del que justificaria la seva necessitat. Noteu també que fins i tot seria d’interès per als gestors progressistes del sistema sanitari afavorir (fiscalment, ja que seria més trist que ho fessin amb una pitjor qualitat de la prestació pública) que es descomprimís la utilització pública fent que els que s’ho poden permetre abracessin la sanitat privada. Aquesta estratègia seria una “costa avall” molt perillosa per al sistema públic. Sense adonar-nos-en, amb les insuficiències del finançament públic ja la podem estar iniciant. Paguem poc als professionals perquè el sistema no té calés i, en correspondència, s’acaba essent lax amb la compatibilitat de l’exercici públic i privat que, de manera desordenada, alguns practiquen per complementar retribucions. Com que no podem compensar prou bé la tasca assistencial realitzada s’accepta el benefici en espècie que suposa per al treballador una menor productivitat (activitat) assistencial, fet que se supleix amb l’entrada de més professionals amb igual o pitjor retribució. Hom pot també acabar tolerant, implícitament, que els costos assumits privadament acabin millorant l’accés al sistema públic (proves fetes, disposició de fàrmacs), els quals redueixen costos públics a la vegada que augmenten les desigualtats socials. O bé, fins i tot es pot valorar positivament que es canalitzi mitjançant l’assegurança privada l’accés a determinats serveis, i que altres de més complexos es facin a través de la sanitat pública, a la qual hi té dret tothom com a contribuent.
Qui calla davant d’un mal finançament estatal de la sanitat autonòmica està, doncs, acceptant que tota la solidaritat que exhibeix entre territoris, en els seus valors mitjans, es negui als ciutadans propers. I és que, en una societat democràtica, una prestació que el sistema públic no dona no equival a dir que es prohibeix: d’això en resulta sempre un benefici per al sistema privat, d’aquí o de fora. De la mateixa manera que negar un copagament per augmentar els ingressos públics, reduint prestacions, equival a un pagament del cent per cent per a qui no hi tingui accés. La mateixa incoherència dels qui neguen per a les Illes o Catalunya el finançament del que frueixen els ciutadans de les comunitats forals, a la vegada que lloen les bondats del sistema sanitari basc.
Gastar més abaixant impostos
Una darrera qüestió d’incoherències argumentals que poso sobre la taula per mor de la seva actualitat és la dels qui proposen abaixar impostos. La literatura de suport és l’anomenada corba de Laffer, un artifici que parteix de la intuïció que si el tipus impositiu és zero un govern no recapta res, com tampoc ho fa amb un tipus del cent per cent. Una d’aquelles evidències econòmiques que es poden il·lustrar en un tovalló de paper! La fal·làcia rau en el desconeixement real de quin punt entre zero i cent es troba un govern, de manera que abaixant tipus augmenti la base i la recaptació. Aquesta no és una fórmula de validesa universal, com és prou sabut pels estudiosos.
Altra vegada, resulta mal d’entendre que es proposin baixades d’impostos sense precisar quina despesa s’eliminaria. I no val dir que això es finançarà reduint la ineficiència de la despesa pública o amb l’augment de la recaptació per la lluita contra el frau. També sembla mentida que s’ignori que eliminant l’impost de successions s’agreuja la fiscalitat de l’IRPF per les variacions patrimonials, amb una tributació molt menys tova que la que es dona a les herències. O que es demani eliminar l’impost de patrimoni sense concretar quina altra forma de riquesa s’ha de gravar. Cap? El sistema fiscal només ha de gravar el consum (regressivament) i la renda del treball? No és el patrimoni una manera de controlar el frau de rendes no gravades que emergeixen amb augments de patrimoni? Volen defugir-ne? No és, a més, lògic que si s’accepta la fiscalitat dual, gravant menys les rendes de capital (els fluxos) per allò de la mobilitat internacional, no s’hagi d’acompanyar d’un impost coherent sobre els estocs (patrimoni)?
A més, si l’impost compleix la redistribució entre rics i pobres, però no entre els rics que eludeixen i els que fan frau, potser hem de reformar l’impost i no abolir-lo! Prou bé ho saben els que per la via de la competència pretenen eliminar l’impost i així la redistribució personal que més cou. I pel que fa a l’eliminació “de totes” les exempcions i deduccions fiscals, és prou segur que s’acabarien “salvant” aquelles que tenen al darrera un grup de beneficiats més poderosos, de manera que l’eliminació indiscriminada de nou podria acabar desprotegint les que afecten els més dèbils. Per altra banda, lluitar contra el frau i millorar l’eficiència pública no són alternatives. Gestionar la despesa pública amb eficiència i lluitar contra el frau i l’elusió fiscal no és una opció sinó una obligació.
Ser condescendents avui amb les polítiques de la Comunitat de Madrid, com les que exerceix de perjudicar el veí des del seu privilegi particular, és tan cruel com acceptar el dúmping fiscal dins de la Unió Europea. El nacionalisme espanyol això no ho tolera. Però dins d’Espanya alguns el practiquen, malmetent la responsabilitat tributària autonòmica, com una forma més de renunciar a les previsions d’una Constitució espanyola a la qual diuen adorar. En tot cas, un autonomista liberal des d’una comunitat com Catalunya o les Illes, de fet, s’hauria de queixar que les seves comunitats no es puguin permetre fer el que fan a Madrid per protegir responsablement el benestar dels ciutadans. I essent conscient que, fent-ho tots, hi acabarem perdent tots.
